Alain Platel canta a la vida i balla a la mort

El director estrena al Temporada Alta ‘Requiem pour L.’, una reflexió lluminosa sobre els funerals

La nit s’estén sobre Bruges i converteix la ciutat en un murmuri. És dimarts al vespre i, a mesura que es fa fosc, els timbres de les bicicletes s’han anat apagant per deixar pas al silenci solemne de les nits laborables. Enmig de la quietud, l’imponent edifici geomètric del Concertgebouw porta la contrària a les petites cases de teulades triangulars que fan de Bruges una ciutat de conte. La discordança segueix a dins la sala, on una munió d’espectadors ben empolainats evidencien que un dimarts qualsevol també es poden omplir els teatres.

Potser perquè el director Alain Platel (Gant, 1956) juga a tocar de casa, al Concertgebouw gairebé no s’hi cap. El fundador de Les Ballets C de la B hi porta Requiem pour L., un dels seus espectacles més valents, que arribarà a Catalunya el 16 de novembre dins el festival Temporada Alta. Platel ha treballat colze a colze amb el compositor Fabrizio Cassol per construir una reflexió lluminosa sobre la mort a partir del Rèquiem de Mozart. “Fa quatre anys, diverses persones pròximes a mi van morir. Ho vaig viure com un moment intens, que em va donar molta força”, explica Platel. Arran d’aquelles experiències va començar a buscar la manera de confrontar la mort amb els diferents rituals funeraris. “A Europa el dol tradicional és trist, mentre que a l’Àfrica se celebra amb cançons i balls alegres”, diu el director. Però a Requiem pour L. no hi ha un xoc entre els uns i els altres, sinó un exercici de mestissatge que desemboca en una nova forma d’entendre la mort. L’espectacle fusiona l’última composició de Mozart amb les danses i els cants de la música popular africana, el jazz i l’òpera interpretats per catorze músics d’arreu del món. Cassol assenyala que la barreja no exclou el Rèquiem, que “hi és present tota l’estona”, i que les composicions africanes “aporten vitalitat i llum” a aquest ritual escènic sobre els funerals.

La projecció d’una mort real

A Requiem pour L. no es fa referència a la mort perquè és a escena en tot moment. Mentre els intèrprets canten i ballen dins un cementiri sobri tintat de negre, una gran pantalla projecta en vídeo els últims moments de vida de la Lucie, una dona de 72 anys defensora de l’eutanàsia. “La Lucie estava malalta i sabia que no es podria curar -diu Platel-. Havia vist les meves obres i va contactar amb mi per donar-me la possibilitat de filmar la seva mort i utilitzar les imatges a l’espectacle”.

Estirada en un llit domèstic, la Lucie agonitza acompanyada del seu entorn més pròxim. “Incorporar les imatges implicava fer un treball delicat i difícil, que posa damunt la taula qüestions ètiques”, diu Platel, que malgrat tot volia “confrontar el públic amb algú que està a punt de morir”. Magnètica i omnipresent, la presència de la Lucie a escena transforma les cançons i els balls dels intèrprets en un ritual inquietant i emotiu alhora, que empeny el públic a mirar la mort cara a cara sense dilacions. “Som una societat que no parlem de la mort, que l’aparquem sempre al darrere. Les imatges de la Lucie ens conviden a parlar-ne i a celebrar també la vida”, reflexiona Platel. El 2014, quan va visitar Catalunya per presentar Tauberbach, el director deia a l’ARA que era “incapaç d’acceptar que som aquí per morir”. Quatre anys i uns quants espectacles després, Platel segueix sense reconciliar-se amb la mort. “Encara trobo que és un càstig injust, tot i que ha esdevingut menys greu i terrorífica que abans -admet-. M’adapto a la certesa, però em dol pensar que hi ha coses extremadament belles a la vida que no haurem conegut mai”.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF