Fa unes setmanes dèiem que l'assistència al teatre a Barcelona va bé. Però això no vol dir que no hi hagi qui les estigui passant magres, perquè en coneixem uns quants -ja se sap que mai no plou a gust de tothom-. Un dels greus problemes del teatre català en aquests moments té a veure amb la ruïna, quan no insolvència, de molts ajuntaments. Aquests ajuntaments, com a titulars dels teatres municipals, farcien les seves programacions contractant espectacles als quals pagaven el que se'n diu caixet. Les companyies agraciades estaven contentes perquè eren diners segurs, encara que es cobrés tard, i per això feien les funcions sense cap risc. ¿Què cal fer ara, quan els calaixos dels municipis estan buits? Si no hi ha calés, no hi ha bolos, i si no hi ha bolos, moltes companyies es queden sense el pa de cada dia.
L'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) està buscant una solució que, com tot, té les seves virtuts i els seus inconvenients. Una solució que val per al teatre i per a la música: l'ICIC assumiria el cinquanta per cent dels caixets (imaginem que aprovats per la institució), l'Ajuntament no pagaria res i les companyies anirien a taquilla. La mesura esperonaria la competència i, en el model teòric, faria que fos el públic qui, finalment, retribuís les companyies.
En la realitat, es genera un seriós problema per a tots els grups menys coneguts, per a totes les produccions sense actors o actrius conegudes. A la fi, per un grapat de petites companyies que potser no estrenen a Barcelona i que vivien dels bolos pel territori, i que es veuran condemnades a la desaparició. ¿I què passarà amb la dansa, que ja tenia moltíssimes dificultats per girar? Per no pensar com poden canviar els preus de les localitats en els municipis, que eren tradicionalment baixos, quan s'encaparrin a portar algun dels gran èxits de la temporada a Barcelona. No sortiran els números. O abaixaran els preus. I, per tant, els salaris dels intèrprets.
La nova línia política de la conselleria de Cultura vol canviar els costums de les subvencions amb el convenciment que un mercat més lliure i dependent de l'èxit és el que li cal a la nostra societat. La defensa d'aquest model liberal arriba fins el punt de recomanar a l'editor d'una revista especialitzada en català que la fes en castellà si hi veia més mercat i més viabilitat. Glups!
