Memòria històrica

L'Ajuntament de Barcelona reconeixerà les víctimes de la repressió tardofranquista

"Volem recollir el seu relat i que es conservi als arxius i es difongui", diu Jaume Asens

La repressió franquista no es va suavitzar els últims anys de la vida del dictador. La Transició tampoc va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta. Algunes manifestacions van acabar amb morts, pallisses i represàlies. Fins a l'últim moment Franco va ordenar afusellaments i a les comissàries hi va haver tortures. L'Ajuntament de Barcelona acaba d'aprovar un nou reglament perquè les persones que van patir violacions dels seus drets a la vida i a la integritat física, moral o sexual per la seva lluita per la defensa i recuperació de les llibertats democràtiques, sindicals o dels drets nacionals o de l'autogovern de Catalunya, o per la igualtat entre homes i dones en el període comprès entre els anys 1960 i 1978, puguin rebre un reconeixement. "Sobretot volen que se'ls escolti, perquè cap administració els ha escoltat fins ara. Volem recollir el seu relat i que es conservi als arxius i es difongui", ha explicat aquest dimecres Jaume Asens, tinent d'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona.

La finalitat, segons el consistori, és doble. Per una banda, retre homenatge als qui van viure en pròpia pell la repressió franquista per reivindicar la democràcia i, de l'altra, promoure el coneixement sobre el passat de la ciutat. A més, amb aquest pas l'Ajuntament també vol deixar constància de la seva gratitud per les entitats que des de fa anys lluiten perquè es persegueixin els crims franquistes i es repari el greuge a les víctimes del règim dictatorial. Asens també demana que altres ajuntaments facin el mateix perquè ells només podran reconèixer veïns de Barcelona.

Una junta de valoració serà la que decidirà quines sol·licituds tenen fonament i quines no. Es calcula que hi pot haver entre 200 i 300 persones amb dret a rebre reconeixement. Si no es pot aportar documentació que acrediti que s'ha estat víctima de la repressió, es podran aportar testimonis o altres materials, com ara testimonis d'entitats memorialístiques. Pel que fa a possibles compensacions econòmiques, se'n va parlar en les primeres reunions però no va haver-hi cap acord amb les diferents entitats i es va decidir deixar-ho per més endavant.

Moltes de les morts del franquisme i la Transició no s'han investigat mai. S'ha fet molt poc per reparar les víctimes. L'estat espanyol va aprovar una llei el 1990 per indemnitzar els presos franquistes. Només podien tenir indemnitzacions els que poguessin provar amb documents que havien passat tres anys com a mínim a la presó. Deu anys després, la Generalitat va decidir ampliar-la perquè se'n poguessin beneficiar més persones. Es va aprovar una nova llei, el 31 d'agost del 2000, perquè tots els que tinguessin més de 65 anys i haguessin passat per la presó, ni que fos només un dia, poguessin ser indemnitzats. El 2002 el Govern va decidir ampliar la llei i incloure-hi tots els que fossin menors de 65 anys. En cas de mort, ho podien reclamar els vidus o els fills si tenien algun tipus de discapacitat. A més, la Generalitat també incloïa els que haguessin estat en camps de concentració a l'Estat o als batallons de treballadors. No es va aconseguir indemnitzacions per als que van estar als camps de concentració francesos o alemanys.

Són molts, però, els que han sol·licitat una indemnització i no l'han pogut rebre. Es van presentar 39.469 sol·licituds d'indemnització econòmica. 17.011 van ser rebutjades i, d'aquestes, 12.081 ho van ser perquè no es va poder acreditar la privació de llibertat. Molts documents s'han perdut. Alguns no van arribar mai als arxius i una ingent quantitat de papers es van fer desaparèixer. Molts documents no estan catalogats i accedir als arxius, sobretot els policials, és summament complicat. Per tant, no serà fàcil acreditar haver estat víctima de la repressió franquista.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF