Agustín Fernández Mallo transforma les deixalles del segle XX en literatura

‘Trilogía de la guerra’ va guanyar el Biblioteca Breve

“Els morts no són arxius que circulen per la xarxa: mai no deixen d’existir del tot, de la mateixa manera que els vius no acabem d’estar del tot presents en el nostre món”. Agustín Fernández Mallo acaba de publicar Trilogía de la guerra a Seix Barral, llibre amb el qual va guanyar fa unes setmanes el premi Biblioteca Breve. Es tracta d’una poderosa reflexió -novel·lística: tal com recorda l’autor, ell no escriu assajos- sobre els vincles entre el que ha existit i el que encara existeix. Estructurada en tres parts que creixen fins a les 500 pàgines, l’obra comença quan un narrador en primera persona és convidat a l’illa de San Simón, a Galícia, per participar en una trobada sobre xarxes digitals.

“El punt de partida del llibre coincideix amb la meva biografia -explica a la cafeteria de La Central de Mallorca, a l’alta velocitat que caracteritza el seu discurs i que es transmet sovint a la prosa que escriu-. Quan era a San Simón vaig tenir notícia que durant la Guerra Civil havia sigut un camp de concentració i que, anteriorment, s’hi havia aïllat malalts de lepra”. Mentre al congrés es discutia sobre el poder de les xarxes socials, Fernández Mallo va començar a investigar els rastres de les víctimes, que a poc a poc se li van fer presents mentre el seu cervell d’escriptor imaginava una tèrbola història sobre un cambrer que li explicava les infidelitats de la seva dona embarassada. “El meu cap treballa molt de pressa i un dels problemes que tinc és el d’aturar-me a temps -admet-. A la novel·la, el narrador rep una galeta amb forma de gos i un recipient amb llet materna. La pregunta que volia plantejar era: com és que des del moment que deixem de ser lactants ja no tornem a tastar la llet materna? Hi ha un conflicte antropològic que va al fons de nosaltres mateixos. Beure llet materna és, simbòlicament, un coit amb la mare. Si no en deixéssim de prendre estaríem cometent un acte de pederàstia”.

El vòmit de Bush i Le Pen

Al subsòl de la primera part de la novel·la de Fernández Mallo, que anteriorment ha publicat llibres com Nocilla dream (Candaya, 2006) i Limbo (Alfaguara, 2014), hi ha la Guerra Civil Espanyola. A la segona part de la novel·la hi ha el fantasma de la Guerra del Vietnam. “El narrador és el Kurt, el quart membre de l’expedició que va trepitjar la Lluna el 1969, que no apareix a cap imatge perquè ell era l’encarregat de fer les fotos i els vídeos -explica-. En un moment de la seva vida, el Kurt es troba un cotxe enmig del desert i quan la finestreta s’abaixa apareix George Bush pare i vomita. A la tercera part de la novel·la, la narradora es troba amb una escena similar a Normandia, però qui abaixa la finestreta és Marine Le Pen, i el menjar que vomita és resultat de la interculturalitat que ella rebutja”. El conflicte bèl·lic que motiva i ressegueix l’última part de la trilogia és la Segona Guerra Mundial, escenari del desembarcament aliat decisiu per derrotar Hitler.

“La Unió Europea és una anomalia terrestre, perquè el món s’ha construït a base de sang -diu-. Actualment es donen dos fenòmens antagònics. D’una banda hi ha la voluntat de carregar-se Europa atomitzant-la amb la proliferació dels nacionalismes i de partits d’extrema dreta. De l’altra rebutgem incorporar els migrants que hi arriben. Hi ha tot un món que donem per mort del qual sembla que puguem o vulguem prescindir, però de cop i volta aquest món ha començat a arribar massivament a les nostres costes”. La literatura d’Agustín Fernández Mallo connecta humanitats i ciència, història i política, art i sociologia. “La meva poètica són les deixalles -explica-. Sempre he treballat amb els residus que deixen els altres. És als residus on hi ha el solatge que m’inspira. Un dels meus models és Goya, perquè als quadres ell va potenciar el que a l’obra de Velázquez s’havia menyspreat”. Entre les aparicions estel·lars del llibre hi ha un tal Salvador Dalí, que es queixa de l’obsessió per reciclar-ho tot. “Hi ha d’haver un límit, en el reciclatge -admet-. En cas contrari, ¿com treballaran els historiadors i els arqueòlegs del futur? Una de les preguntes que deixo anar és: té sentit reciclar els cossos i la memòria? Sembla que el cos molesti, en el context de la nostra societat contemporània”.

A favor de la carn

El llibre reivindica la matèria i la carn. “El món postdigital és el de la convivència entre els dos formats, l’analògic i el digital -explica-. Vivim en un món platònic en què encara dividim entre el món material i el de les idees, i no ens hem adonat que són el mateix. Internet és una immensitat de cables que empaqueten el planeta Terra”. Trilogía de la guerra converteix les deixalles del segle XX -arribant fins al nostre present- en literatura. I entrega una forma d’autoficció diferent de l’habitual. “No m’interessa com a gènere on mostris les teves paranoies, els teus mals i les teves queixes -assegura-. La literatura és, per definició, autoficció, perquè tot el que escrius surt de tu”. Ara bé, també recorda que “si la identitat personal és una al·lucinació de l’ego, la col·lectiva va molt més enllà”.

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF