Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Agustí Pons: "Espriu té una força universal"

Grandesa "Espriu és un dels grans personatges catalans de tots els temps" Humor "Abans del 36 va a rebentar-ho tot, però amb un somriure" Compromès "Mai no va renunciar a salvar els mots"

L'Any Espriu arrenca oficialment demà amb un acte escènic, musical i poètic al Palau de la Música. La primera novetat editorial és l'ambiciosa biografia Espriu, transparent (Proa), escrita pel periodista Agustí Pons, que hi ha invertit tres anys sencers. Nascut a Barcelona l'any 1947, Pons ha dedicat volums de gran interès a noms fonamentals de la cultura catalana del segle XX: després de Triadú, Calders, Capmany i Luján, Pons ha estudiat vida i obra d'un dels escriptors més hermètics de les lletres catalanes, amb l'objectiu de treure'n un relat diàfan i amè. El resultat permet conèixer un context cultural obert i dinàmic que a partir del final de la Guerra Civil va haver de començar de zero.

El seu llibre s'acosta a les 800 pàgines. És la més extensa de totes les biografies que ha publicat fins ara.

Ha estat un llibre molt difícil. Fins que no m'hi vaig posar, jo havia llegit Espriu, però a batzegades. Quan vaig haver acceptat el projecte vaig passar-me dos mesos molt deprimit llegint l'obra crítica que han anat publicant durant més de dues dècades el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu i Edicions 62: el nivell d'especialització era altíssim.

Espriu, transparent vol arribar a un lector ampli, que no hagi passat necessàriament per les aules de filologia catalana.

No he pretès fer un assaig sobre Espriu: la meva voluntat és arribar al gran públic. Els meus models de biografia són les que va escriure Stefan Zweig o les que fa Paul Preston actualment. Estic convençut que hi ha especialistes que en saben molt més que jo, d'Espriu. Jo m'hi he llançat de cap: hi he dedicat tres anys obsessivament.

¿Ha canviat gaire la percepció que tenia d'Espriu abans de començar a estudiar-lo de l'Espriu que ara té al cap?

Per mi, Espriu és un dels grans personatges catalans de tots els temps. D'una banda, la seva obra està molt arrelada en la literatura i la societat catalanes, però de l'altra, també s'inscriu en la cabalística, fet que dóna una força universal als seus textos i els inscriu en un corrent intel·lectual que té una posició important. Quan penso en Espriu me'l miro, en primer lloc, com a escriptor que va ser. La seva prosa és d'una gran qualitat. La poesia potser no és dringadissa però té una profunditat extraordinària. Joan Ferraté s'equivocava, quan deia que la seva poesia s'acaba amb La pell de brau , l'any 1960. Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs i Setmana Santa , poemaris publicats més endavant, encara fan posar la pell de gallina.

¿És un tòpic, pensar l'obra d'Espriu com a excessivament intel·lectual?

L'obra literària d'Espriu és com aquelles nines russes que n'amaguen d'altres a dins. A sota del primer significat n'hi ha un altre, i a sota d'aquest segon, encara un altre... En Espriu no hi ha cap llibre que sigui exclusivament compromès. La pell de brau , que va ser considerat durant molts anys un exemple de crítica social, amagava una altra lectura, que va suggerir el professor Carles Miralles: va dir que el llibre no s'entenia si es prescindia dels elements gnòstics.

¿Li ha estat gaire difícil, arribar als aspectes més personals d'Espriu?

Darrere l'encarcarament i el hieratisme amb què es presenta al públic, Espriu és complex i atractiu: contradictori, obsessiu, vital, intel·ligentíssim i d'una influència molt important en la cultura catalana.

Amb vint anys, Espriu ja tenia tres llibres publicats. Quan va començar la guerra, sis.

És un escriptor precoç, dotat d'una manera innegable i alhora empès pel seu pare, notari lletraferit. Els Espriu es miraven el món des d'una certa superioritat. Això crea molts problemes al futur escriptor, que de ben petit va tenir una gran autoexigència. Quan va començar la universitat, amb el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel volien fer el mateix que Lorca, Dalí i Buñuel a la cultura castellana, però en català. L'Espriu d'abans del 36 va a rebentar-ho tot, però amb un somriure, igual que Pere Calders.

La guerra va acabar amb la possibilitat d'expressar-se literàriament en català.

Ell va començar a escriure en uns anys en què no calia salvar els mots, sinó matar el pare. Després de la Guerra Civil el retrocés és crucial per als escriptors. Espriu es queda sense res: Franco el deixa sense la seva feina, li toca allunyar-se del món intel·lectual i universitari, on hauria fet carrera si el context hagués estat un altre. L'any 1939, quan escriu Antígona , encara apel·la a la reconciliació. A la dècada dels 60, quan Julián Marías escriu els articles Consideración de Cataluña i Maurici Serrahima li contesta amb una altra sèrie d'articles, Espriu pensa que no hi ha res a fer.

L'Any Espriu vol remarcar el vessant cívic de l'autor.

Salvador Espriu mai no va renunciar a salvar els mots, després de la guerra, i tampoc a la part pública de la seva obra. Una aportació fonamental d'Espriu és que la llengua no és una cosa instrumental. És allò que defineix una nació. Des d'aquest punt de vista, no som assimilables.

Els llibres que ens fan grans