UN CONTE PER PASSAR LA QUARANTENA

CAPÍTOL 38

L’Agostinho Acevedo Ferreira canta un fado

“No fotis! Cap a Ocata se n’ha anat ara aquest? Però si està prohibit sortir de casa! A Ocata, ni més ni menys! I de nit i plovent! Mira que hi ha llocs al món! Una vegada em vaig prendre un entrepà a Ocata, a l’estació. D’anxoves. He viatjat molt, principalment a Alemanya, tant l’Occidental com la russa, però, mireu, Ocata és un lloc que mai no m’ha cridat l’atenció. I què hi va a fer el senyor Bonastre? Les coses que s’han de sentir! A Ocata...” Les mans del Giscard d’Estany semblaven voler agafar en l’aire la immensitat d’aquelles paraules que li sortien del cor. Si hi ha gent que s’ofega en un got d’aigua, també n’hi ha que es converteixen en aigua, en oceans sencers, per sortir de l’ofegament.

Com que l’home sense cap es va espantar de veure tan sorprès l’amo de la nau, el va voler asserenar donant-li una explicació com cal, i d’aquesta manera el va posar al corrent de l’estratègia de fugida del grup, assistida per les tres filles del bacallaner solitari. “També va dir-li que pràcticament ja havien assolit el primer pas, la sortida de l’edifici amb la Maire, i que ara tocava la trobada a Ocata amb la Llobarra per fugir de la situació, que era el segon acte d’aquest elaborat pla, però que tampoc se li ocorria per què aquest lloc de la costa era l’indret designat per fer el relleu.

“Doncs no hi doni més voltes, ja que està ben clar”, el va interrompre molt emocionat el Giscard d’Estany. “Vostès tenen un pla perfecte! Salta a la vista que ningú no ha escollit aquest lloc a la bona de Déu, ja que per Ocata hi passa el meridià de París, tal com es pot llegir a la inscripció que hi ha en aquella platja. Hi passa i s’hi acaba. Quin cervell, el de qui ha acudit en auxili de vostès! Ja m’agradaria a mi conèixer el bacallaner solitari! És molt lògic que calgui anar on acaba el meridià de París si es vol sortir d’una situació, ja que París és ni més ni menys que la capital del situacionisme! No sé com és que a Ocata encara no li han fet un monument a Guy Debord, ara que torna la memòria històrica!”

Al ressuscitat Agostinho Acevedo Ferreira li va venir una tristor molt gran de veure que al món passaven coses que ell no estava destinat a viure i que, per si no fos prou, el món era ple de llocs que no coneixia però que hi anava la gent, i que tothom sabia coses que ell mai no havia sentit a la vida. I amb una veu dolça i farcida de foscor, es va posar dret per cantar un fado a l’estil de Madredeus que començava: “ Ocatinha, Ocatinha, não tive nunca amor maior... ” En sentir-ho, a l’home sense cap i al Giscar d’Estany els van caure grans llàgrimes per tota la cara i es van abraçar amb un plor molt fort. I tot d’una, tots tres van sortir d’aquella nau amb la idea d’arribar a Ocata abans que sortís el sol.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF