CULTURA
Cultura 07/10/2016

Àfrica en construcció: Repensant el cor de Ndjoré

L’ARA Balears publica, en exclusiva, el relat guanyador del certamen Cròniques des del sud, un premi que convida els joves voluntaris a narrar la seva experiència solidària i altruista arreu del món en forma d’article o de reportatge periodístic, i que es troba inclòs dins el programa cultural Art Jove 2016. El guanyador fou l’arquitecte Lluís Gené, qui narra la seva experiència al poble de Ndjoré. El programa cultural Art Jove 2016 és organitzat per l’Institut Balear de la Joventut, IBjove, que convoca els premis en diferents categories: arts visuals, música, teatre, fotografia, dos guardons de relat i arquitectura

Lluís Gené Gil*
5 min
Lluís Gené també fou finalista del certamen de fotografia.

La meva emoció en tornar al Camerun quatre anys després era molt gran. Tot just havia acabat la carrera d’Arquitectura. El meu projecte final, en el qual havia treballat tot l’any, era l’ampliació de l’escola pública de Ndjoré. Havia estat al país africà l’estiu de 2011 com a voluntari, gràcies a unes pràctiques de cooperació organitzades per la universitat. I ara hi tornava per segona vegada, ja com a arquitecte.

Arrib a l’aeroport de Douala a les 4.30 h. Fa fosca negra. És sorprenent l’activitat frenètica que ja hi ha al carrer tot i ser encara molt prest. Revisc moltes coses. Guaitar per aquella finestra del Toyota groc atrotinat és un espectacle pintoresc. Miscel·lània de fruites tropicals, sabates, mòbils i medicaments en venda. Agafar un autobús tampoc no ha canviat. El sistema de “parteix quan estigui ple” sempre m’ha cridat l’atenció i estar “ple” vol dir que hi hagi sis persones assegudes a cada fila pensada només per a quatre. Se’m tanquen els ulls sols, però no em vull perdre l’impressionant paisatge de selva que es travessa entre les dues capitals del país: Douala i Yaoundé.

Un cop arrib a casa, deix l’equipatge i tot d’una vaig a fer una volta pel poble. Necessit comprovar que tot sigui al mateix lloc on ho vaig deixar. Ndjoré, la seva gent, jo mateix, hem canviat. L’arribada de l’asfalt ha suposat un gran progrés per al poble. Hi han proliferat les botigues i tenen molta més varietat de productes per comprar. També s’ha instal·lat un mercat sota el gran arbre de mangos, amb venedors que periòdicament vénen de la ciutat a vendre un poc de tot. Es veuen motos circulant i alguns cotxes i fins i tot s’ha obert un servei regular de viatgers entre el poble i Obala.

Després em dirigesc cap a l’escola, on em trob amb les meves companyes de l’escola d’arquitectura de Barcelona, que ja fa tres setmanes que hi són. A mesura que m’hi aprop, més i més nins em vénen a veure, encuriosits tot cridant mitagni, mitagni... (blanc). Els fonaments ja estan acabats i s’està començant a construir el sòcol de pedra i ciment on es recolzaran els murs.

Cal animar i motivar tothom a venir a donar un cop de mà, la seva implicació és cabdal per garantir l’èxit i la continuïtat del projecte. Només així, fent-ne partícip el poble, s’aconseguirà que senti el projecte com a propi. Un altre dels objectius és prestigiar els materials locals, posar en valor les qualitats bioclimàtiques, econòmiques i ecològiques de les toves o la palla. Això crea un xoc. Hi ha una estigmatització de les tècniques de construcció tradicionals, vinculades a la pobresa. El progrés és construir seguint els estàndards dels xalets que surten per la televisió, amb blocs de formigó i cobertes de xapa, encara que a dins hi faci una calor insuportable o no s’hi pugui parlar els dies de pluja a causa del renou d’impacte de l’aigua contra la teulada metàl·lica.

Per dutxar-se, s’ha d’anar primer amb un poal a cercar aigua al pou i netejar-se entre cabres, porcs i gallines, que conviuen i es passegen tranquil·lament a lloure pels voltants de la casa. A les vuit del vespre o abans ja tenim el sopar. Sovint l’electricitat se’n va i esdevé un sopar romàntic a la llum de les espelmes. Tenim un aguiat de peix amb salseta, acompanyat de l’omnipresent ‘bâton’ de mandioca i, qui en vulgui, una salsa extremament coent i per a postres una papaia acabada de collir. Ja a casa, estic una estona a fora gaudint d’un cel tan estrellat. Puc sentir la nit. Els grills són el so del buit.

I així van passant els dies. El cacau ja està madur i proliferen les motos carregades amb sacs, les extensions de llavors posades a assecar davant cada casa i la fortor que desprenen ens acompanyarà sempre. Reunions amb grups de pares, viatges a Obala, gestió del pressupost, anar i venir de l’obra... aquest és el nostre dia a dia. I és que a més d’arquitectes, ens toca assumir molts altres rols: d’economistes, gestors, contractistes, comptables, animadors socioculturals, infermers, jutges o, fins i tot, psicòlegs.

La següent etapa del projecte, un cop acabat el sòcol, és aixecar els murs amb els blocs de terra. L’estació de pluges amenaça i cal fer via per col·locar la teulada tan aviat com sigui possible per preservar els murs de terra. El setembre arriba i, amb ell, tots els nins tornen a l’escola. Organitzam una festa infantil per als que seran els futurs usuaris del nou equipament. Fent jocs de botar i córrer, ajuden a compactar el terra de les dues aules mentre ells s’ho passen d’allò més bé en una societat on els infants sovint són menystinguts i mancats d’una estima física. Les dues noves aules fan molta planta. Es comença a entendre el que serà la volumetria final. Els murs han arribat a la seva alçada màxima.

La nova fase que s’inicia és molt important i delicada i comporta un cert risc, ja que s’ha de treballar en altura: la construcció de les estructures d’encavallades de fusta que han de suportar la coberta. El dia que ens toca enfilar-les al seu lloc, sobre el mur, a dos metres i mig, és molt emocionant. És un nou gran pas.

L’últim pas que queda, i segurament el més simbòlic, és el de la col·locació de la coberta. Acabam de muntar la coberta el mateix dia que les meves companyes tornen cap a Europa, a finals de setembre, a punt per començar el nou curs. El mateix dia feim el ritual iniciàtic de vessar vi negre sobre la teulada acabada de col·locar. Acte solemne que compartim amb tot el professorat i que dota el nou edifici d’una protecció espiritual, gairebé màgica.

A partir d’aquest moment, comença per a mi una nova etapa del viatge: sense les meves companyes d’Arquitectura romanc sense ningú amb els mateixos referents socioculturals. Malgrat això, durant els següents dos mesos no m’hi sentiré mai sol.

És principis de desembre i fa una calor aferradissa mentre a Mallorca ja duen bufandes. Entram a la contrarellotge. Em pos com a límit, com el torró, tornar a casa per Nadal. Finalment arriba el 18 de desembre. És l’últim dia de classe i els nins van a l’escola a cercar les notes. Nosaltres estam acabant d’emblanquinar les parets de l’edifici amb calç viva. Tot a punt per entregar l’escola perquè els infants hi puguin assistir a la tornada de les vacances.

Aquest és el moment en què, quan l’arquitecte se’n va, comença l’arquitectura. L’escola ha estat el nostre fillet, l’hem vista créixer dia a dia i ens ha donat alegries, també alguns problemes que hem anat solucionant amb enginy i imaginació. Jo me’n vaig però deix al Camerun un poble anomenat Ndjoré una mica més nostre.

* Lluís Gené Gil. Sóller, 1989. Durant els anys de carrera a Barcelona es va interessar per les diferents tècniques i materials de l’arquitectura bioclimàtica (terra, palla, canyes, etc.), pensant en una arquitectura més social, participativa i arrelada al territori. El 2011 va ser per primera vegada a Ndjoré, al Camerun. El contacte amb el poble africà i amb l’ONG es va mantenir al llarg dels anys fins al projecte final de carrera, que va ser precisament l’ampliació de l’escola pública de Ndjoré. Lluís Gené Gil

stats