LITERATURA
Cultura 26/01/2019

‘Adeu a tot això’, de Robert Graves, un clàssic del segle XX

Les memòries de l’autor de ‘Jo, Claudi’ es presenten a la llibreria Embat, de Palma, dimecres

Pere Antoni Pons
7 min
01. Robert Graves. 02. Cementeri de Deià, on està enterrat. 03. Escena de la sèrie Jo, Claudi.

PalmaSi Robert Graves va poder convertir-se en un dels escriptors anglesos més prolífics, valuosos i populars del segle XX, autor de 140 obres en quasi tots els gèneres i registres -novel·les històriques, llibres de poesia, versions d’obres clàssiques, reculls de crítiques i assajos divulgatius o erudits sobre temes tan diversos com l’antiguitat grecollatina, Lawrence d’Aràbia i l’Anglaterra de Cromwell- és perquè no va morir combatent en la Primera Guerra Mundial.

La frase sembla una bajanada entre òbvia i absurda, però varen ser tants els soldats que moriren a la Gran Guerra -uns vint milions en total, prop d’un milió dels quals eren ciutadans de l’imperi britànic- que, per òbvia que soni, la frase en realitat no té res d’absurd. Per constatar-ho, n’hi ha prou de llegir Adeu a tot això, les memòries que el mateix Graves va escriure de jove i que li serviren, entre altres coses, per passar comptes amb els disbarats de la guerra, per ordenar la seva memòria del camp de batalla i les trinxeres i per superar els traumes que li va deixar l’experiència.

Presentació a Palma

Adeu a tot això, que va ser el primer èxit de crítica i de vendes de Robert Graves, va ser publicat originàriament el 1929. La gironina Edicions de l’Ela Geminada n’ha editat una excel·lent versió catalana, amb una traducció feta per David Guixeras Olivet a partir de la reedició, revisada per l’autor, del 1957. Tenint en compte que Graves va escriure les memòries com un comiat a la vida que havia portat i les relacions personals que havia mantingut fins aleshores a Anglaterra, i que aquell mateix 1929 va ser quan va instal·lar-se a Deià, el que seria el seu poble fins que va morir el 1985, era pertinent fer una presentació del llibre a Mallorca. La presentació tindrà lloc el pròxim dimecres 30 a la llibreria Embat, de Palma, i comptarà amb la presència de l’editor, Oriol Ponsatí-Murlà, i d’un dels fills de l’autor, William Graves.

Un record traumàtic i perdurable

El record de la guerra va acompanyar sempre Graves, segons conta el seu fill William. Al tram final de les memòries, l’autor mateix explica com li va costar readaptar-se a la vida de cada dia: “Em posava malalt cada vegada que viatjava en tren i veure més de dues cares noves en un mateix dia no em deixava dormir”. Encara pitjor era l’abisme que separava la percepció de la guerra dels soldats i de la població civil: “Anglaterra se’ns feia estranya, als soldats que hi tornàvem. No podíem entendre la histèria bèl·lica que s’estenia salvatgement pertot arreu, a la recerca d’un esbravament pseudomilitar. La població civil parlava un llenguatge estranger: el llenguatge dels diaris”.

Aquella dificultat per adaptar-se a la normalitat no va abandonar-lo mai del tot. Ni que fos d’una manera implícita, introspectiva i obscura, el trauma de la guerra el va marcar fins al final. “Mon pare no parlava mai de la guerra -diu William Graves-. Ni en privat ni gairebé tampoc en públic. Crec que la primera vegada que en va parlar públicament va ser en el cinquantè aniversari de la Batalla del Somme -diu el fill de l’autor de Jo, Claudi i La deessa blanca -. Fixa’t si el va marcar per complet que, de gran, quan ja tenia demència senil, el pitjor que li podies fer era tirar un coet devora ell o sorprendre’l amb un renou fort quan menys s’ho esperava. De vegades, quan ja anava en cadira de rodes, sentia el retronar d’un cotxe i se li posava de cop una cara de terror que feia por. Al llibre queda clar que va acabar la guerra amb un xoc posttraumàtic terrible”.

William Graves, el responsable de gestionar el llegat literari del seu pare, considera que Adeu a tot això és un dels títols indiscutibles de la seva abundant bibliografia. “Un dels millors historiadors de la Primera Guerra Mundial, Paul Fussell, va dir que, tot i algunes inexactituds històriques, Adeu a tot això és un dels llibres que més bé capten l’ambient i la veritat humana i quotidiana de la guerra”, diu.

En referència a les crítiques rebudes al llarg dels anys en relació amb aquestes inexactituds històriques, William Graves argumenta que el seu pare “va dir en alguna ocasió que una persona que pot descriure exactament el que va viure a les trinxeres per força deu estar mentint, perquè descriure allò és impossible. Dins les trinxeres hi ha renous de tota classe, explosions d’obusos, trets, estàs mort de por, veus rates pertot, hi ha cadàvers, la pudor és terrible... Havent viscut tot això, com pots ser capaç després de recordar res, i encara menys de recordar-ho ordenadament? En aquest sentit -continua el fill de l’escriptor-, el llibre són unes memòries refetes, que reflecteixen el que era la guerra, no necessàriament el que va passar o tot el que mon pare va viure”.

Respecte de la naturalesa literària de les memòries, William Graves recorda que durant la guerra el seu pare “va intentar escriure una novel·la, de la qual avui només es conserva una pàgina, però que no li va funcionar. Com que ell era oficial i, a diferència dels soldats rasos, no podia dur un dietari, perquè si els alemanys l’agafaven hauria estat un perill per a tothom, mon pare va optar per fer poemes. Aquests poemes varen ser els que li varen servir de base per a la primera edició d’ Adeu a tot això, que després va refer en l’edició del 1957. En tot cas -conclou William Graves-, el llibre no és ficció, ell no s’inventa res”. Potser per lleialtat a la veritat històrica de les memòries, William Graves lamenta que, en l’edició d’Ela Geminada, “la fotografia de la coberta no sigui la d’un soldat anglès de la Primera Guerra Mundial sinó la d’un soldat espanyol de la Guerra Civil”.

Memòries familiars i de formació

Adeu a tot això no són només unes memòries de guerra. Graves també evoca, en una sèrie de pàgines meravelloses, els seus orígens genealògics -“els Graves tenen el nas fi i una inclinació a la petulància, però mai no han estat depravats, cruels o histèrics”- i descriu les figures més rellevants de la seva família. Destaquen el pare, un poeta irlandès que va participar de l’intent de recuperació del gaèlic i qui el fill tracta amb bastant desdeny -“el fet que el pare sigui poeta m’ha salvat almenys de sentir una veneració fal·laç pels poetes”-, i la mare, de pare alemany i emparentada amb un dels primers historiadors moderns, Leopold von Ranke.

També parla de la seva formació acadèmica i afectiva -forjada en la duresa dels típics internats on la classe mitjana britànica duia els seus fills mascles-, del seu primer amor d’adolescència -homosexual i mai consumat-, de la seva amistat amb l’alpinista George Mallory i del despertar d’una precoç vocació poètica.

Si el llibre comença abans de la guerra, també continua fins uns anys després. Graves rememora com, havent tornat del front, estudia a Oxford i continua la seva amistat amb col·legues escriptors amb els quals havia coincidit durant el conflicte, per exemple, Siegfried Sasson. També relata com es fa amic del ja aleshores mític T. E. Lawrence -de qui va escriure una biografia-, es casa amb Nancy Nicholson -feminista i moderna, germana del pintor Ben Nicholson-, abandona l’idealisme patriòtic previ a la guerra i assumeix els postulats del socialisme i del pacifisme. De Laura Riding, la dona per qui va trencar el seu matrimoni i amb qui va deixar Anglaterra per venir a Mallorca, no en diu res. Prou polèmica i escàndol havia generat el divorci de Nicholson per parlar de l’amant a les memòries.

Representació vívida i dramàtica

És la guerra, però, allò que ocupa el cos central de les memòries i el que justifica que Adeu a tot això sigui considerat un dels llibres crucials de la literatura anglesa del segle XX. Graves, que amb vint anys ja era oficial perquè tots els oficials que el precedien en la línia de comandament havien mort, deixa clar d’entrada l’impacte que la guerra va tenir en la seva generació: “Un de cada tres alumnes de la meva generació va morir a la guerra, perquè a tots els van allistar tan aviat com van poder”.

Com tants altres, Graves va començar la guerra amarat de grans ideals i pensant-se que tot plegat duraria poc i que seria una aventura. Per això, quan al principi el destinen a la vigilància de presoners alemanys, s’amarga i es queixa: ell vol ser enviat al front per lluitar. Com a integrant del regiment dels Fusellers Reials de Gal·les, aviat pot complir el seu desig i és enviat al front de França, on viu la guerra en tota la seva sanguinària dimensió.

A partir d’anècdotes personals i alienes, Graves ofereix una panoràmica exhaustiva de la realitat bèl·lica. De vegades ho fa amb un dramatisme estremidor i de vegades amb un toc còmic, però mai cau en l’histrionisme lacrimogen. Graves descriu d’una manera molt vívida el sentiment generalitzat entre les tropes que tots podien morir en qualsevol moment. També la mala maror que es respirava dins el mateix exèrcit: “Els soldats de les trinxeres odien l’estat major, i l’estat major ho sap”. I el terror cerval que tots sentien davant els atacs de l’enemic amb gas, del qual havien de protegir-se amb unes màscares antigàs precàries o defectuoses.

Amb un formidable vigor narratiu, i gairebé anticipant el gènere de la novel·la de no-ficció, Graves encadena escenes, diàlegs, reflexions i descripcions, moltes de les quals queden gravades en la memòria del lector. És singularment cruenta la manera com relata la insidiosa incertesa amb què molts combatents vivien el que havia passat als seus amics i coneguts: “La sort de centenars dels meus camarades a França només em va arribar indirectament, de sentir-ho dir”. Encara més cruenta és la manera com explica que allò que més desitjaven els soldats era aconseguir “una ferida bona”, és a dir, una ferida que no posàs en perill la seva vida però que fos prou greu per allunyar-los del front. “Resultar ferit és l’únic que té al cap un soldat que ja porta un cert temps a les trinxeres”, escriu.

Sense haver-ho buscat, Graves va ser ferit a la Batalla del Somme. En el seu cas, però, no va ser una ferida bona. Oficialment, fins i tot, el donaren per mort. Els metges que el tractaven varen comunicar als alts comandaments que no passaria de la primera nit i un oficial va enviar una carta a la família anunciant-los la fatal notícia. Per sort per a ell i per a la literatura, però, Robert Graves no va morir aquella nit del 1916, amb només vint-i-un anys, sinó molt més tard, el 1985, a noranta anys. El record del que va estar a punt de matar-lo, però, no va abandonar-lo mai, i encara batega, ominós però alhora ple de vivor i d’humanitat, en les pàgines d’aquestes memòries imprescindibles.

stats