L’ESCANDALL

Accidents ‘d’après’ Goethe, altres històries i una seqüela

Auditòrium-Conservatori.- Daan Vandewalle va ser el protagonista del penúltim concert de Phona, Cicle de Noves Músiques de Mallorca, amb una proposta molt suggeridora i sota el títol El cicle Goethe-Schubert. Cicle que incorpora les composicions de Hugues Dufourt sobre els poemes de l’escriptor alemany, An schwager Kronos, Meersstille, Rastlose liebe i Erlkönig i que ja havien musicat Franz Schubert i d’altres. Per exemple, Meeresstille atresora la música de Schubert, de Beethoven i de Mendelssohn-Bartholdy, ni més ni menys, de la mateixa manera que les versions musicals d’El rei dels elfs són incomptables, però aquesta és una altra història. Dufourt pinzella Schubert amb els mateixos criteris que Miquel Barceló ha incorporat al Faust que acaba d’aparèixer. Ho explica dient: “Crec que il·lumina més el text una imatge quan és accidental que quan vol ser descriptiva”. També és cert que a un altre gran il·lustrat, felanitxer finat, parlant de Teoria dels colors, li vaig sentir dir “Goethe és un analfabet!”, però aquesta és una altra història. Hugues Dufourt cisella i esculpeix sensacions i paraules amb les seves notes, acords i dissonàncies, a partir de les utilitzades per Schubert, les que d’alguna manera varen fer trontollar el món de la música de finals del segle XIX i que no agradaren gens a Goethe, com tampoc ho varen fer les de Beethoven, però aquesta també és una altra història. La inspiració a Dufourt li ve dels grans pintors i escriptors: de Giorgione, de Pollock, de Rembrandt, de Tièpolo, de Poussin, de Guardi, de San Juan de la Cruz… i de Goethe. Força, intensitat i vehemència podrien ser algunes de les característiques d’aquestes composicions, però qui va fer que es convertissin en una torrentada d’emocions i poesia va ser la contundent i primmirada interpretació de Daan Vandewalle, el qual ho va posar tot i una mica més perquè així fos, en circumstàncies no gaire fàcils per fer-ho. De la mateixa manera s’han de reconèixer els mèrits i l’esforç dels organitzadors per treure a la llum un tipus de música que no arrela a la Terra Inexistent, i no per manca de qualitat.

Manacor.- Veient el cartell que al Romea anunciava Casa de nines, 20 anys després, no entenia per què el dramaturg nord-americà Lucas Hnath havia fet continuar una història que havia acabat amb una porta tancada i trencada en mil bocins. Per una altra banda, Ibsen ho havia deixat tot suficientment clar i el que no havia explicat de ben segur va ser perquè no calia cap explicació. Vista la seqüela, encara ho entenc menys, perquè si del que es tractava era de fer un intemporal discurs feminista, val a dir que la senyoreta Nora no queda gaire ben parada. Vint anys després d’abandonar la llar amb els seus fills, per l’única raó que torna és per aconseguir que el seu marit li doni un paper com mentre. Ah! i fer-nos saber que ha triomfat com a escriptora amb un llibre que explica les seves misèries. Li importa un rave què i com ha estat la vida dels seus fills, que, naturalment, desqualifica qualsevol altre discurs. En els seus fills, concretament en la seva filla, radica el màxim interès de l’obra. El moment més intempestiu, més autèntic, més viu, són les paraules de la seva filla, interpretada per Júlia Truyol, que sempre és un valor afegit, i que fa que sigui l’únic moment en el qual tot té una mica de sentit i credibilitat. Pel que fa a la resta, els personatges són estereotipats, buits de contingut, amb un Ramon Madaula i Emma Vilarasau que no aconsegueixen traspassar la quarta paret ni per aproximació, tot i els infructuosos esforços de la parella per aconseguir-ho, a sobre dins un decorat minimalista que no resulta gens adient per a la història i sobretot que no lliga ni tan sols amb el vestuari.

Studium.- Continuen amb el seu cappare de baixa i això no és una bona notícia per a la formació. Segon concert de la temporada, dedicat a Pere Morey, omnipresent en tots els concerts del grup, i que Antonio Aragón, director per a l’ocasió, va dedicar des de l’escenari, de manera senzilla i discreta, a la seva vídua. Arvo Pärt de bell nou, convidat habitual que sempre és motiu de gaudi, i de qui oferiren algunes de les peces més conegudes i reconegudes en un concert que podríem qualificar d’irregular, amb més nervis del que caldria. No va ser el millor Spiegel im Spiegel possible, en canvi Für Alina, amb Noemi Dalmau al piano, va sonar prou bé, de la mateixa manera que ho va fer la peça que va tancar el concert, una sòlida i rigorosa Salve Regina.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF