CINEMA

Abdellatif Kechiche: “Vendre la Palma d’Or de ‘La vida d’Adèle’ va ser alliberador”

El cineasta rep la Palmera d’Or de la Mostra de València

Des que Léa Seydoux el va acusar de convertir el rodatge de La vida d’Adèle en un “malson” per culpa del seu perfeccionisme obsessiu, el director Abdellatif Kechiche (Tunis, 1960) evita els festivals de cinema i fuig de la premsa tant com pot. Per això és tan excepcional la seva presència a la Mostra de València, que torna a la vida set anys després d’abaixar la persiana amb un renovat compromís amb el cinema del Mediterrani. Kechiche, que dijous va fer una xerrada amb el públic després d’una projecció de La vida d’Adèle, va recollir aquest divendres el premi honorífic del festival, la Palmera d’Or.

‘The pigeon’ arrasa en la ressuscitada Mostra de València

A Mektoub, my love , la seva última pel·lícula, el protagonista és un jove guionista que somia dirigir pel·lícules. És un reflex de vostè?

No ben bé. Que el personatge sigui guionista de cinema és només un pretext d’identificació. La pel·lícula no té a veure amb la meva vida, sinó amb la voluntat de trobar una relació amb la vida i la llum. I, tot i que no ha tingut gaire èxit entre el públic, tinc la impressió que s’ha entès com jo volia que es percebés.

El subtítol és Cant 1 . ¿Hi haurà segona part?

Sí, ja està rodada. Però encara no puc dir quan s’estrenarà.

Per cert, el subtítol de La vida d’Adèle era Capítols 1 i 2 . Recordo que, quan la va presentar a Canes, va dir que en el futur li agradaria rodar més capítols, reprendre el personatge de l’Adèle.

Era una cosa que pensava en aquell moment. I vaig arribar a escriure algun episodi més de la seva vida. Però no em ve de gust. Quan vaig fer altres pel·lícules en vaig perdre les ganes. Però qui sap, potser algun dia.

¿El conflicte que va tenir amb les actrius hi té res a veure?

No, perquè continuo tenint bona relació amb l’Adèle Exarchopoulos. Amb ella no vaig tenir cap problema.

A Canes van premiar La vida d’Adèle amb tres Palmes d’Or, una per a vostè i dues per a les actrius. Què li va semblar?

Al principi ho vaig trobar molt simpàtic. Potser una mica excessiu. No tenia gaire sentit més enllà de l’efecte publicitari. Però em sembla que, al final, l’excés de reconeixement va ser negatiu per a la pel·lícula. Per què tres Palmes d’Or a La vida d’Adèle i només una a la d’abans o a la posterior? Potser es va generar un malentès.

L’any passat va posar en venda la seva Palma d’Or. ¿Va ser en part per aquest malentès?

No, va ser només per aconseguir diners i així poder acabar la postproducció de Mektoub, my love. Així que, al final, sí que va servir per alguna cosa, guanyar-la.

¿No va ser dolorós desprendre’s d’ella?

Al contrari, va ser alliberador. A veure, va ser molt bonic rebre-la de mans de Spielberg, com un somni. Però els somnis passen i després ve la realitat. I quan vaig necessitar diners em va semblar que era una bona oportunitat per alliberar-me del somni i construir una nova realitat.

I al cap i a la fi queden dues Palmes d’Or.

Sí, però són de les actrius! Tot i que crec que l’Adèle haurà de vendre la seva Palma si algun dia fem la continuació de La vida d’Adèle [riu].

En el seu cinema la literatura hi té una gran importància. Voltaire i Marivaux són noms que apareixen sovint als seus films. Per què es va fer cineasta?

És veritat que sent adolescent llegia moltes novel·les i és un camí que podria haver escollit. Però l’atzar em va fer tirar cap al cinema. Ara bé, sempre he intentat homenatjar la literatura en el meu cinema a través d’obres que connecten amb el que jo volia expressar a la pel·lícula.

L’atzar és un element clau a La vida d’Adèle . És el que fa que es trobin l’Emma i l’Adèle, per exemple. ¿De quina manera el va influir a l’hora de convertir-se en cineasta?

Vaig créixer prop dels estudis de cinema La Victorine. Era el Hollywood francès: hi havia grans decorats i s’hi filmaven pel·lícules americanes, franceses, etc. Jo vivia al costat i això sense dubte em va marcar. Però el més determinant van ser les pel·lícules que veia al cinema. Era màgia. La imatge exercia una gran fascinació sobre mi perquè no vivíem en una era saturada d’imatges com la d’ara. Tot això va fer créixer la meva passió pel cinema. Però, vaja, potser algun dia canvio d’idea i em faig novel·lista [riu].

¿És cert que una part de Mektoub, my love es va rodar a Sitges?

Sí. Estàvem rodant a França, amb un temps magnífic, però va arribar l’anticicló i ens en vam anar corrents a Sitges per rodar amb el mateix tipus de llum. I llavors, quan la llum era perfecta, va aparèixer un núvol petit al cel i ens va tapar el sol. No vam rodar res en tot el dia, sense la llum correcta no valia la pena. Però l’endemà la llum va ser preciosa.

En alguns films aborda el tema de la immigració a França. ¿Està content amb Macron?

M’és difícil parlar de política. Tinc la impressió que porto 50 anys sentint el mateix discurs, les mateixes acusacions dels uns i els altres. Cada vegada els entenc menys i m’interessen menys. El món també es fa sense els polítics. En el meu cinema cada vegada tinc més ganes d’escapar-me d’aquest món tan polític on vivim. Aspiro a una vida contemplativa. M’interessa transmetre idees sense discurs polític i obrir-me a una altra dimensió de l’ésser, si em permet l’expressió.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF