LITERATURA

L’ARA engega el Sant Jordi: “La llibertat és la raó de viure”

Joan Margarit i Luis García Montero converteixen el pregó del diari en un emotiu recital

Quan un ha escrit el vers més senzill i perfecte sobre la potència dels llibres, i per extensió el vers que defineix la transcendental meravella de Sant Jordi -parlem d’aquell arxifamós “La llibertat és una llibreria”- pot anar tranquil a un acte que celebra la paraula i els llibres organitzat per un diari que els estima. La tradició que l’ARA va instaurar l’any passat de celebrar un pregó per incitar a la lectura ha portat aquest any a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm un tàndem de poetes impagable: Joan Margarit i Luis García Montero.

Entre el públic hi havia personalitats de tots els àmbits del llibre: escriptors com Maria Barbal, Marc Artigau, David Cirici, Maria Carme Roca, Najat El Hachmi, Jenn Díaz, Víctor Amela, Bel Olid i Gerard Quintana; llibreters com Guillem Terribas; el comissariat de Cultura de Barcelona, Joan Subirats; editors com Josep Lluch i Glòria Gasch (Grup 62), Ester Pujol (Enciclopèdia Catalana), Montse Ayats (Eumo), Montse Ingla (Arcàdia), Aniol Rafel (Periscopi), Miquel Adam (Amsterdam), i col·laboradors habituals de l’ARA com Andreu Mas-Colell, Joan Majó, Josep Ramoneda, Salvador Cardús, Miquel Ferreres, David Bueno i Borja de Riquer, entre d’altres, a més d’un grup de subscriptors del diari. Els editors, convençuts que Sant Jordi, malgrat les inclemències polítiques, és “imbatible”, deia Ayats. I els escriptors, ja exhaustos després dels tours d’estrelles de rock que els munten les editorials, un Descobreix Catalunya concentrat en un mes infernal. “Imagina’t sis mesos així”, comentava Gerard Quintana a Marc Artigau, que està acabant les piles: “Quina angoixa. Però ¿quants bolos fèieu en l’època de Sopa de Cabra?” “Uns 90 a l’estiu”. Els escriptors no es poden queixar.

“Estem contents de celebrar aquesta festa amb amics que els agrada la literatura i la cultura. I amb dos autors que ens enorgulleix que ens acompanyin i que transmeten l’esperit de l’ARA: treballen amb la paraula, amb les estructures, i ho fan d’una manera seriosa -afirmava la directora del diari, Esther Vera-. Com els periodistes, que treballem amb la paraula, les idees i seriosament, i quan podem també ho fem amb la bellesa de la vida”.

Una càmera seguia Joan Margarit al recital. Al darrere hi havia el guionista i director Morrosko Vila-San-Juan, que està rodant un documental sobre “un dels poetes més premiats i estimats de l’Estat”, i amb una vida personal i professional gens convencional.

Amor, memòria i esperança

Margarit i García Montero han compartit recital molts cops, i la complicitat es nota, per més que el granadí digui que mana el català. “El castellà està més acostumat a manar”, li respon Margarit. Es van conèixer a Granada fa 40 anys i mantenen una amistat profunda, jocosa, entranyable, que ara gairebé sembla políticament exòtica. García Montero és el nou director de l’Institut Cervantes des de fa menys d’un any: “El Cervantes no només també és vostre, sinó que, encara que s’hagi oblidat, en la seva normativa hi ha la defensa de les diferents cultures que s’integren en les nacionalitats de l’Estat. El català també forma part del compromís del Cervantes, en aquest moment, un compromís ple de vocació i sentit”, va insistir.

Els dos poetes van transitar per camins paral·lels. García Montero va evocar l’amor a la mare amb el preciós poema Te llevaré a París, en què desitja convertir-se en el fill perfecte d’una mare abnegada que en comptes d’estudis de filosofia va tenir sis fills: “ Porque el amor se hereda / como un abrigo sin botones ”. Per la seva banda, Margarit, més abrandat escènicament, va recórrer al Primer amor per aquella “navalla llarga i fina, bella com una estàtua de marbre” i a dues poesies que evocaven el personatge de Raquel. I encara va invocar la felicitat al costat de la seva filla Joana, amb la imatge que li retornen Els ulls del retrovisor.

L’un i l’altre van recordar l’Espanya dels perdedors, que es diria que arriba fins avui, ja que tot just Pedro Sánchez ha sigut el primer president espanyol que ha visitat la tomba de Machado a Cotlliure, va recordar García Montero, que va recitar poemes a dos dels seus referents literaris, García Lorca -evocant la casa que va deixar el 1936 fugint de la mort- i Quevedo. De Margarit, la referència literària a la tradició va ser Verdaguer, amb el poema Una història : “Però encara se sent aquella olor/ de corral. De gallinassa. / Aquell himne. La història d’Espanya”.

La cirereta final va ser el poema La llibertat, de Margarit, llegit en castellà i català, inercanviant-se els papers. Un poema que no es pot deixar de recitar mai, i menys ara que hi ha presos polítics i bufen vents d’involució. Cada vers, un emblema: “La llibertat és la raó de viure”, comença. “Són els diaris al final del dia”. “Les paraules República i Civil”. “Anar indocumentat”. “Una forma d’amor, la llibertat”. Bon Sant Jordi.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF