Alicia Miyares: “El lloguer de ventres és una nova forma de violència contra les dones”

Alicia Miyares (Astúries, 1963) és doctora en Filosofia i professora de Filosofia a l’Ensenyament Secundari. És especialista en polítiques d’igualtat i participació política. Ha publicat nombrosos treballs sobre educació i drets de ciutadania, igualtat i política, representació política de les dones a les institucions i repercussions de l’aplicació de quotes en els partits polítics. Des del 2015 està molt implicada, juntament amb altres filòsofes com Amèlia Valcárcel i Victoria Camps, en la campanya ‘No somos vasijas’ contra el lloguer de ventres. Ha publicat diversos llibres, entre els quals destacam Nietzsche o la edad de la comparación (Trabe, 2002) i Democracia feminista (Cátedra, 2003). I tot just està pendent de publicar un nou llibre que durà per títol La cuarta ola feminista. Amb Alicia Miyares parlam de la lluita feminista contra el lloguer de ventres, de democràcia feminista i de la quarta onada feminista relacionada amb el 8 de març.

Estau molt implicada en la campanya ‘No somos vasijas’ contra el lloguer de ventres. La identificació de la dona amb un recipient o contenidor reproductor és una imatge molt potent que remet a un tractament vexatori, a la cosificació i mercantilització de la dona i del seu cos. Quins són els missatges que voleu transmetre a la societat a través d’aquesta campanya?

El lema de la campanya està inspirat en el savi Aristòtil. Aristòtil definia despectivament les dones com a olles que havien de ser emplenades. Nosaltres sortim el 2015 per dir que no som olles. Per què estam en contra de la pràctica del lloguer de ventres? L’argument principal per posicionar-nos en contra d’aquesta pràctica és perquè és una pràctica que es regula mitjançant un contracte, abans que es produeixi la transferència embrionària, en què es demana que les dones renunciïn a un dret fonamental de manera irrevocable, que és el dret a la filiació. Només per això, qualsevol persona hauria d’estar en contra que en el nostre país es reguli una pràctica que exigeix a una de les parts a renunciar a un dret fonamental. M’imagín que la major part de la ciutadania estaria en contra de regular una pràctica que exigeixi a una de les parts renunciar al dret al vot de manera irrevocable. En una societat democràtica no podem acceptar la renúncia per contracte de cap dret. Aquesta pràctica també és rebutjable perquè suposa la cosificació de les dones, d’aquí l’expressió lloguer de ventres, perquè realment allò que es lloga és un ventre.

Per què dedicau tants d’esforços a lluitar contra el lloguer de ventres, tenint en compte que llogar un ventre per tenir un fill és una pràctica prohibida a Espanya?

Cal combatre el lloguer de ventres perquè és una de les noves formes de violència contra les dones. Diguem que hi ha dos grans grups de violència contra les dones en la cultura en què vivim: la violència sexual, que s’exerceix a través d’una regulació favorable a la prostitució, i la nova violència reproductiva, representada per la pràctica del lloguer dels ventres de les dones. Certament aquesta pràctica al nostre país és nul·la de ple dret, però aquesta prohibició no impedeix que les persones que vulguin accedir a un menor a través d’aquesta pràctica ho puguin fer en altres països, en què sí que és legal.

Creis que el lloguer de ventres és un negoci poc ètic que s’intenta ocultar usant eufemismes com ‘maternitat subrogada’?

Així és. Les persones favorables a la pràctica del lloguer de ventres mai parlen ni de dones ni d’embaràs, en comptes d’això parlen de maternitat subrogada i de gestació. Pens que hi ha una voluntat d’evitar que la ciutadania prengui consciència que darrere d’aquesta pràctica hi ha persones: una mare i un menor que té el dret a conèixer el seu origen. Usant eufemismes com maternitat subrogada o gestació per substitució, es pretén aconseguir l’adhesió incondicional de la ciutadania al desig de ser pares. Voler ser pares és un desig molt legítim, però mai es pot imposar per damunt dels drets. I la pràctica del lloguer de ventres dona prioritat als desigs en comptes del dret fonamental a la filiació que té tota dona embarassada i al dret del menor a conèixer el seu origen.

Per assolir la igualtat sexual és necessari superar la democràcia liberal i social?

Sí. En el context del liberalisme polític es valora l’individu únicament com a propietari i consumidor, no hi ha una idea de justícia social. En el cas de la democràcia social o estat del benestar, és diferent, hi ha una idea d’igualtat, però té un sentit molt restrictiu, ja que entén la igualtat com a distribució de la riquesa. La igualtat també s’hauria d’entendre com a reconeixement, perquè implica també reconèixer l’altre com a un igual. En general, la socialdemocràcia ha posat poc èmfasi en la igualtat de les dones, exceptuant el període dels anys 90 del segle XX, en què es començaren a impulsar polítiques d’igualtat. Amb l’arribada de la crisi s’ha produït un retrocés en els drets assolits no només de les dones, sinó d’una bona part de la ciutadania. Cal passar de la igualtat formal a la igualtat real, canviant les actituds de dones i homes, en l’àmbit privat i en el públic. La igualtat ens ha de canviar a tots, a dones i mascles. No podem parlar d’igualtat real si només canvien les actituds de les dones i no ho fan les dels homes. Assolirem una vertadera igualtat quan en l’àmbit privat es produeixi la corresponsabilitat en la cura dels menors i de les persones majors. La igualtat serà un fet quan el sexe deixi de ser una categoria que ordeni el món.

Per avançar cap a una democràcia feminista, considerau important ampliar el camp de la política i de la seva acció als àmbits privats, com la família, l’oci, la cultura i l’educació?

Sí. Fins fa 25 anys, la violència que s’exercia sobre la parella formava part de l’àmbit privat i hi havia una part de la ciutadania que la tolerava. La violència domèstica va passar a ser un assumpte públic quan l’Estat va aprovar una llei de violència. L’Estat s’ha d’implicar en l’àmbit de l’educació. És ver que els pares tenen dret a educar els fills i a elegir el centre educatiu que considerin més adequat, però els pares no tenen dret a transmetre valors contraris a la democràcia. L’Estat no ha de fer deixadesa de les seves funcions i ha de vetlar per l’educació pública, perquè és l’única garantia que tenim que es transmetin els valors comuns de convivència.

Una democràcia feminista aposta per la paritat, la representativitat proporcional entre sexes, i per la politització de la ciutadania?

És absolutament essencial garantir la paritat i la participació política de la ciutadania. El que estam veient és que ara estam més a prop d’una democràcia feminista que fa deu anys. Veim com la ciutadania s’involucra i participa activament en les qüestions polítiques, observam que la ciutadania no vol renunciar als drets adquirits. Avui dia, la representació paritària en el món de la política està garantida per llei. Però encara no s’ha assolit la paritat en el món de l’economia, del saber ni a la cultura, ni tampoc s’ha romput el sostre de vidre que impedeix l’ascens laboral de les dones, com va quedar de manifest el 8-M en les vindicacions de dones representatives de sectors professionals com el periodístic i el jurídic.

El moviment feminista viu moments de gran agitació que s’han pogut visibilitzar en el gran èxit de participació en la vaga feminista del 8-M. Tres dies després d’aquesta data, vàreu escriure un article en què afirmàveu que ens trobàvem davant d’una nova onada feminista. Quines evidències teniu per afirmar que ha començat la quarta onada feminista?

El 8-M és una resposta col·lectiva que té els orígens en situacions anteriors. Si haguéssim de posar un punt d’inici a la quarta onada feminista hauríem de fer referència al Tren de la llibertat. El feminisme ha guanyat la batalla de l’opinió pública en temes molt puntuals i una bona part de la ciutadania ha assumit com a pròpia l’agenda feminista. Quan Ana Patricia Botín reconeix en un programa que si li haguessin fet la pregunta de si era feminista feia deu anys hauria contestat que no, però que ara deia que sí, està dient el mateix que la majoria de persones que varen sortir al carrer per defensar l’agenda feminista. El feminisme de la tercera onada ja ho ha teoritzat tot. Ara les joves feministes volen que es dugui a terme l’agenda feminista de manera immediata.

I quina és l’agenda que hauria de desenvolupar la quarta onada feminista?

La nova onada feminista hauria de dur a terme l’agenda inacabada de la paritat, assolint la paritat en esferes situades més enllà de la política institucional. Però també hauria d’incorporar temes nous, hauria de lluitar contra la violència sexual i reproductiva, contra qualsevol possibilitat que la prostitució es reguli com un treball i contra la regulació del lloguer de ventres. Cal començar a denunciar la violència simbòlica, la violència retributiva i la manca de reconeixement del talent de les dones, a més de la violència cultural. Cal incloure la paritat i altres drets fonamentals de les dones a la Constitució. Cal desactivar l’ús abusiu de conceptes jurídics indeterminats com el consentiment, l’interès superior del menor o la intenció. I estar atentes a als reptes que sorgiran.

Quina reacció o ressaca patriarcal esperau que s’alci contra aquesta quarta onada? Quins riscs externs amenacen el seu avanç?

El major enemic del nou feminisme és el neoliberalisme. Tots els partits polítics neoliberals són potencials enemics de les dones. A Albert Rivera, líder de Ciudadanos, li demanaria com és possible que estigui a favor de regular de manera favorable la pràctica de lloguer de ventres. Estic convençuda que el senyor Rivera mai signaria un contracte en el qual hagués de renunciar a un dret fonamental, com ara el dret a ser electe. Hi ha també un altre risc per al feminisme en els credos religiosos i en la seva versió més fonamentalista. Però m’interessa més assenyalar els riscos dins l’esquerra mateix i dins el feminisme.

Parlem d’aquestes amenaces internes, que atribuïu, en part, a una manera subjectiva i emocional d’entendre el feminisme. Quines són les principals amenaces que poden condicionar negativament l’agenda del nou feminisme?

Em preocupa que hi hagi certs sectors de l’esquerra i del feminisme que estiguin enlluernats pel principi d’elecció, de tall liberal. Per mi, el principi d’elecció no pot justificar determinades pràctiques. Em preocupa també que hi hagi sectors de l’esquerra i del feminisme que acceptin una idea d’igualtat lligada a l’intercanvi econòmic, que defensin que el simple fet d’intercanviar ens fa iguals, sense considerar els motius que han duit les persones a fer els intercanvis. Perquè potser, si ho analitzassin, observarien que les desigualtats econòmiques empenyen les persones a abraçar pràctiques contràries a la seva pròpia dignitat com a subjectes.

Obrint interrogants sobre el lloguer de ventres

El lloguer de ventres és una pràctica reproductiva mitjançant la qual una dona es compromet a gestar un fill per entregar-lo a terceres persones. L’acord entre les parts es formalitza a través d’un contracte privat de subrogació. Sol ser una pràctica remunerada, prohibida per llei a Espanya, però legal en altres països de la Unió Europea, com Grècia, Portugal, Rússia i Ucraïna, i també al Canadà i en alguns estats dels Estats Units. És difícil fer una valoració ètica d’aquesta pràctica reproductiva a causa de la seva complexitat i del fet que hi ha feministes que defensen el dret a posar el seu cos, de manera altruista, a disposició de terceres persones. Els defensors del lloguer d’úters anteposen el seu desig de ser pares a qualsevol altra consideració ètica, moral o jurídica.

S’emparen en el consens neoliberal que situa la maternitat dins l’esfera privada, i en el principi de llibertat, i la voluntarietat de les gestants. Però el principi de llibertat no té un valor absolut ni s’aplica mai en abstracte. La llibertat d’elecció està limitada pels drets humans. No existeix el dret a la procreació. En canvi, el contracte de subrogació es pot dir que vulnera diversos drets, com el dret de filiació i custòdia a través de la renúncia de la mare a exercir la pàtria potestat. Gestar per a terceres persones suposa també la vulneració del dret de les dones a la seva integritat física i moral, perquè implica comercialitzar amb el seu cos i amb el del no-nat. El contracte de subrogació també impedeix que l’infant pugui exercir el dret a conèixer la seva identitat biològica. En cas d’altruisme, la generositat de la gestant es podria situar per damunt del dret a la filiació? És essencial entendre que els drets no es poden revocar per contracte. El lloguer de ventres es pot considerar immoral perquè tracta les dones com a mitjans i no com a fins en si mateixes.

La gestació subrogada existeix perquè hi ha dones en estat de necessitat i, sobretot, perquè representa un gran negoci per als intermediaris i les empreses de gestació subrogada, uns 5.000 milions de dòlars anuals de beneficis, segons l’experta Sophia Kuby. Llogar un ventre legalment pot costar entre 26.000 € i 240.000 €. Canviaria la valoració moral sobre el lloguer de ventres si fos un acte altruista i solidari? En la mesura que la maternitat subrogada pot suposar l’aplicació de tècniques de reproducció assistida, s’haurien de pensar les relacions entre la reproducció assistida i la maternitat subrogada. S’hauria de valorar la influència del lloguer de ventres en els nous models de família i, especialment, els motius que duen les dones a fer-se mares gestants.

Hi ha notícies que fan visible l’estreta relació entre el lloguer de ventres il·legal en països empobrits i l’esclavitud i la prostitució, i que parlen de xarxes de tràfic de nadons i de prostíbuls convertits en granges de bebès. Finalment, convé recordar que hi ha altres alternatives per ser pare o mare, com l’adopció.