CONVERSES SUSPENSIVES...

Aina Climent: “Supòs que faig fotos per entendre’m a mi mateixa”

Fotògrafa, al·lèrgica al realisme i fidel al blanc i negre, prefereix la fotografia analògica “sense ser purista”. Defuig de la pura informació i del documentalisme per perseguir la poesia. La pròxima cosa que farà és acompanyar amb imatges uns relats que va deixar escrits el seu pare, Federico, abans de morir

Convertir les imatges en art requereix discurs, i ella en té. Destil·la filosofia amb la naturalitat de l’humil, amb la modèstia del que es troba en una cruïlla permanent i ha de decidir cap on agafa. Aina Climent no va haver de cercar les càmeres per retratar el seu entorn. Ja hi eren. Va créixer entre elles. Només va haver d’agafar-les i disparar. El seu padrí, el seu pare -l’arquitecte Federico Climent (1953-2016)- i el seu germà ja feien fotos.

Quina era la pulsió, el motor que us empenyia a fotografiar?

Volia retratar moments, la gent que m’envoltava... salvar moments que saps que es perdran. Supòs que tinc una personalitat nostàlgica i vull lluitar contra el pas del temps... per ventura ho he interpretat ara, però crec que és el meu impuls.

Conec molt poca gent que torni a mirar les fotos que ha fet al llarg de la seva vida... Vós ho feu?

Sí.

I us agraden?

Més que agradar-me, em diuen coses d’aquells moments. M’ajuden a entendre’m, perquè supòs que faig fotos per entendre’m a mi mateixa i també per interpretar el món i relacionar-m’hi.

De petita ja sabíeu que seríeu fotògrafa o just era un hobby ...

No m’agrada la paraula hobby, però sí, com una cosa personal, sense pensar-hi gaire, en allò que feia... De fet, no vaig estudiar belles arts, vaig estudiar humanitats a Barcelona i allà continuava fent fotos, sobretot de concerts. Tot sense pretensions, simplement per necessitat.

I el punt d’inflexió?

Berlín. Vaig anar a fer-hi les pràctiques Leonardo, concretament a una galeria molt especial, l’Argus fotokunst , que treballava amb fotografia analògica i en blanc i negre. El responsable, Norbet, va creure amb mi. Ell em va animar a fer cursos de laboratori, de fotografia antiga, vintage... A partir d’aquí vaig decidir estudiar fotografia. En realitat varen ser dos d’anys de formació en una escola molt centrada en la fotografia documental. Aquesta branca no era allò que em motivava, no m’hi sentia còmoda. Tot i això, aquest període em va servir per aprendre, sobretot la tècnica. Van ser dos anys de conflicte amb mi mateixa, perquè no m’agradava el que estava fent. Però també em serviren per veure quin era el camí que volia emprendre.

I així definíreu el vostre estil...

Almenys vaig identificar quina no era la meva línia, allò que no m’interessava. Vaig arribar a passar-ho malament... record que em deien, per exemple, “aquesta foto no està enfocada”.

Era tot massa acadèmic...

Sí, i els patrons, els codis, es repetien. M’ensenyaven un llenguatge a través del qual jo no podia expressar-me. Jo feia autoretrats, per exemple, i ells insistien en temàtiques més socials. No encaixava. Però mira, quan vaig deixar l’escola ja sabia per on anar. Per començar, abandon els estudis i torn cap a Palma.

Objectes, parets, natura, concerts, autoretrats... fotografiau moltes coses. Però si jo, d’acord amb una anàlisi superficial, hagués d’establir uns denominadors comuns, aquests serien el misteri i la dona. Els vostres retrats m’inquieten i es conjuguen en femení...

Sí, em puc sentir reconeguda amb el que dius. Les dones m’intriguen més... en la meva obra crec que hi ha sentiments i emocions... Moltes vegades, les protagonistes són les meves amigues, persones amb les quals m’identific. Hi ha una part autobiogràfica i també és l’aportació que puc fer: donar veu a les dones, ja que la majoria d’històries es conten des del punt de vista masculí.

I els autoretrats?

Sempre hi ha una part egocèntrica, però intent anar més enllà... supòs que tenen a veure amb l’autoconeixement. No només plasmar quin aspecte tenia jo aquell dia, sinó què podia sentir... També és una manera d’expressar coses que, amb paraules, em costen més.

I el misteri que projectau? És com a una manera de no tancar les històries... deixar-les obertes a les interpretacions.

No ho sé... em surt així. Té a veure amb el camí que he triat, on la fotografia no mostra l’aspecte que té l’objecte, la persona en aquell moment, com fa la fotografia documental i el periodisme, sinó oferir-ne una visió més oberta i misteriosa. Una foto interessant és aquella que pots tornar a mirar per trobar-hi nous significats.

Us molesta que tothom es pensi que és fotògraf perquè es fan selfies amb un smartphone ?

No em molesta. És una realitat que ha canviat la fotografia i hem d’acceptar-la. No ho veig com una amenaça.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF