5 imprescindibles del festival de cinema d'arquitectura Barq

BarcelonaLes pel·lícules seleccionades a la segona edició del festival de cinema d'arquitectura Barq tornen a revelar el vessant social que poden tenir els edificis. "Venim del món del cinema i vam arribar al de l'arquitectura per casualitat", diu Pep Martí, de Nihao Films, la productora que impulsa el festival. "Veníem de parlar de desigualtats socials i minories ètniques i ens vam començar a sentir en el nostre hàbitat amb els encàrrecs que ens feien quan els arquitectes estrella van començar a ser assenyalats arran de la crisi del 2008", explica. La secció oficial inclou set llargmetratges i dotze curtmetratges que es podran veure als Cinemes Girona de Barcelona, al Disseny HUB i a la plataforma Filmin fins al 15 de maig. Aquesta edició del festival forma part del Festival d'Arquitectures Model. Us presentem cinc pel·lícules i curtmetratges imprescindibles.

Monobloc és la típica cadira de plàstic, i la més venuda arreu del món, i el periodista i realitzador de documentals Hauke Wendler ha volgut descobrir com es fa servir i quina consideració té arreu del món. Al llarg de la pel·lícula es pot veure com als països occidentals és un objecte de disseny poc valorat i, en canvi, en altres de més pobres pot arribar a tenir usos de caràcter social, com el de cadira de rodes. El film també posa en relleu el poc costum de reciclar als països europeus, mentre que en països com el Brasil és un motor d’una economia sostenible.

Els concursos d'arquitectura per fer edificis icònics poden portar sorpreses inesperades: aquesta pel·lícula recorda com el jurat del concurs de l'Òpera de la Bastilla de París va seleccionar el 1982 el projecte d'un arquitecte desconegut, l'uruguaià Carlos Ott, pensant que triaven el projecte del nord-americà Richard Meier, el mateix arquitecte del Macba. El film, entre la sàtira i la pel·lícula d'aventures, recull el moment que els membres del jurat obren el sobre amb el veredicte del concurs i s'emporten la sorpresa. També els problemes polítics amb els quals es va trobar Ott, perquè va haver de treballar per a un govern que no creia en ell. Per als organitzadors del festival aquesta pel·lícula de Leif Kaldor recull "el cas més important d'identitat equivocada i oportunitat aprofitada de la història de l'arquitectura moderna".

Les grans urbanitzacions tancades es poden convertir en uns microcosmos amb caràcter surrealista. The Villages, a Florida, té les mateixes dimensions que la ciutat de Barcelona i és un reducte de jubilats adinerats votants de Trump. I al mateix temps aquesta macrourbanització és un desastre ecològic: els 96 centres recreatius, 54 camps de golf, 70 piscines i 3.000 clubs socials que hi ha consumeixen recursos excessivament i descontroladament. La documentalista Valerie Blankenbyl mostra com els habitants de The Villages no en volen sortir i com viuen impermeabilitzats respecte a la realitat exterior.

És la història de la mina de sal d'Avan, convertida en una mena de centre de salut o spa, perquè l’aire ric en minerals de la mina contribueix a curar. Precisament, els antics grecs ja atribuïen aquestes qualitats a les mines de sal. Aquest curtmetratge del director d'origen armeni Hovig Hagopian aborda el món de l'arquitectura subterrània, amb llocs tan curiosos com una gruta convertida en una sala de jocs i una cova que funciona com a sala d'espera. La qualitat de la fotografia contribueix a potenciar el to oníric de la pel·lícula.

Aquesta edició el festival inclou dues pel·lícules sobre el confinament: E14, de Peiman Zekavat, rodada durant les primeres setmanes del confinament a Londres, i Janelas daqui (Windows from here), de Luciano Vidigal i Arthur Sherman, un curtmetratge sobre com els polítics van abandonar els habitants de les faveles de Rio de Janeiro durant el confinament.