LES ALTRES VIOLÈNCIES MASCLISTES

La violència de gènere a les Illes: una denúncia cada dues hores

L’esforç per ampliar el ventall de lluita contra el masclisme és una de les batalles vives del feminisme
La mobilització del moviment feminista ha aconseguit introduir en el debat polític la necessitat de posar fi a la violència cap a les dones. / ARXIU

Les Balears són la comunitat amb la taxa de denúncies per violència de gènere per dones més alta de l’Estat. Les dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) diuen que, durant el segon trimestre del 2017, es varen registrar 26,9 denúncies per cada 10.000 dones.

Durant els primers sis mesos de l’any, es va registrar una denúncia cada dues hores. Si es miren les dades des del 2013 (les darreres que ofereix el CGPJ), les Balears són el territori que té una major taxa mitjana anual de víctimes mortals i d’agressors per cada milió d’habitants.

Les dones que els jutjats de les Illes varen rebre durant el segon trimestre de l’any són un 17,7% més de les que que es varen atendre durant el mateix període de l’any passat i, d’ençà que va començar el 2017, 45 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles.

Però què és una víctima de violència de gènere? Segons la legislació espanyola, una dona que ha estat amenaçada, agredida, violada, assassinada... per un home que és la seva parella o exparella. No obstant això, els abusos sexuals que es produeixen per amics o coneguts, com també, per exemple, l’assassinat de la nova parella de la víctima, o dels seus fills, o de les seves amistats, són delictes que queden fora de la Llei de mesures integrals contra la violència de gènere que es jutgen a partir del Codi Penal.

Una llei pionera

L’any 2004, quan es va aprovar, aquesta llei es va veure com una regulació pionera a tot Europa que per primera vegada entenia la violència cap a les dones com a part d’una estructura i d’un sistema de valors que legitima la desigualtat entre dones i homes, i la subordinació d’unes respecte dels altres. Dins la seva exposició de motius, s’entén la violència masclista com un element sistèmic de la nostra societat que abasta tots els àmbits, però “fa una concreció molt específica” d’aquelles dones a qui protegeix, explica Francisca Mas, advocada i presidenta del Lobby de Dones.

A més, la llei “s’ha vist superada” per un “rearmament patriarcal” que demostra que hi ha “altres tipus de violència qualitativament molt diferents” de la tan arrelada violència entre les parelles o exparelles i que, si bé estan castigades pel Codi Penal, no s’estan perseguint entenent-les com una violència que es produeix contra les dones pel simple fet de ser-ho.

Algunes lleis autonòmiques han volgut anar més enllà i fer més àmplia la cobertura que s’ofereix a les dones davant la violència masclista. En el cas de les Balears, la Llei d’igualtat que va aprovar-se l’estiu del 2016 reconeix la violència econòmica, que és aquella exercida per un home que, per exemple, es nega a pagar a la seva exparella una pensió de manutenció per a la cura dels seus fills.

Des dels moviments feministes s’ha defensat històricament la importància d’entendre com a violència específicament de gènere aquella que és física o psicològica i que es produeix cap a les dones fora de l’àmbit de la parella, però també d’altres: la violència institucional que s’exerceix des d’algunes administracions que, per exemple, revictimitzen les dones que han patit una agressió masclista; la violència simbòlica que es produeix fruit d’un sistema de valors que perpetua els estereotips de gènere i la divisió sexual del treball; la violència obstètrica que nega a les dones embarassades la possibilitat de decidir sobre el seu part...

Aconseguir que la lluita contra les violències masclistes sigui una qüestió d’Estat (un dels mantres que es repeteixen sovint és que, a l’estat espanyol, han mort des de l’any 1985 més dones assassinades per les seves parelles o exparelles que les persones mortes pel terrorisme d’ETA) ha estat una altra de les lluites del feminisme.

Fa dos anys, grans manifestacions varen recórrer les principals ciutats espanyoles exigint-ho i, aquest estiu, els diferents partits polítics varen anunciar un pacte d’Estat contra les violències masclistes que havia de suposar la inversió de més de mil milió d’euros en cinc anys per combatre-les.

Una de les principals crítiques que va rebre aquest anunci va ser la manca de concreció pel que fa a on es destinarien exactament aquests doblers i des del govern central es va assegurar que, en dos mesos, es presentaria un calendari i una relació desglossada de les inversions, però arriben tard.

Mas considera que algunes de les mesures que es plantegen al pacte, com retornar als ajuntaments les competències en igualtat, són positives, però adverteix que, “si no hi ha recursos ni un compromís econòmic”, aquestes propostes poden quedar en paper banyat. De fet, recorda que “a partir del 2008 hi va haver una retallada del pressupost en igualtat” de la qual encara no ens hem recuperat i, per tant, els increments que s’anuncien ara estan viciats perquè continuen per sota del que s’hi destinava fa deu anys. L’objectiu d’aquests recursos ha de ser, per l’advocada feminista, les polítiques de prevenció que lluiten contra un “patriarcat desfermat i virulent”.

Un altre dels reptes per avançar cap a la igualtat de dones i homes seria, segons Mas, modificar la Llei contra la violència de gènere. En aquest sentit, es podria millorar la protecció dels menors assassinats pels seu pare com a eina per ferir la mare: “durant els primers anys no es comptabilitzen com a víctimes”. Ara sí, però continua havent-hi incoherències, com el fet de revisar la pàtria postetat d’un home que exerceix violència cap a la seva parella davant el seu fill, però “tenim una praxis judicial” que no ens diu que un maltractador no pot ser mai un bon pare”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF