"La llei de violència de gènere conté una gran càrrega política"

Palma“Actuar contra la violència que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, exerceixen sobre aquestes els qui siguin o hagin estat els seus cònjuges o els qui estiguin o hagin estat lligats a elles per relacions similars d’afectivitat, fins i tot sense convivència”. Això diu el primer article del text que regula les mesures de protecció integral contra la violència de gènere (Llei 1/2004), que als ulls de molts juristes consultats suposa un avanç important en la lluita contra una malaltia sistèmica que sembla mancar encara d’antídot.

Càrrega moral

Per a la periodista i referent feminista Irantzu Varela, però, es tracta d’una llei obsoleta i que conté “una gran càrrega moral i política”. Segons el seu criteri, només considera víctimes les dones que han estat agredides pel seu company sentimental ara o en el passat, de manera que només empara les dones “bones”, és a dir, les que viuen el somni de l’amor romàntic.

Ara bé, les dones que han estat agredides per un desconegut o per un home amb qui mantenien una relació sexual però no sentimental no es beneficien de la protecció esmentada. Les violacions que tenen lloc en el marc d’un afer eventual o les que pateixen moltes dones que exerceixen la prostitució tampoc no entren dins la demarcació del que considera la llei, que “només protegeix les dones a les quals els homes deien que les estimaven”, afirma Varela, que creu que es carrega a la dona la responsabilitat d’una situació de violència de gènere.

La periodista és també, amb paraules seves, (de)formadora, ja que imparteix a la Faktoria Lila tallers sobre igualtat, feminismes i molt més. Viu “en procés de desprincesament” i presenta l’espai ‘El Tornillo’ a La Tuerka TV i la consultoria feminista de Pikara Magazine ‘Aló, Irantzu’. La periodista oferí precisament ahir una conferència a Palma sobre els vincles maliciosos entre l’amor romàntic i la violència de gènere amb el títol Querer no es poder, joc de paraules que, tal com explica la mateixa autora, significa que “estimar no implica que un exerceixi poder sobre l’altre”. O no ho ha de fer.

El seu discurs és fonamentalment vitalista, també intel·ligible i assequible, propi d’una persona avesada a ballar amb les paraules i hàbil per encomanar la reflexió i les ganes de canviar les coses.

L’amor romàntic és, precisament, “el principal espai de desigualtat” on vivim les dones, afirma Varela, en un context de “relativa igualtat formal”, en què les lleis teòricament avalen la igualtat de gènere. El discurs de la desigualtat, fins i tot, és ja “políticament incorrecte”. Per això, “els espais de desigualtat han d’anar disfressats de consentiment”, assevera.

Amor de risc

A la meitat de les dones assassinades al món, les maten les seves parelles o exparelles, explica. Per això, l’amor romàntic “generaria un marc perillós i de violència” i un “pacte tàcit entre desiguals”: ell protegeix; ella cuida. Una dona “escull o es deixa escollir” per un home “major, amb més poder i amb més capacitat econòmica i que es compromet a protegir-la”. Per a la periodista, però, “la protecció és un marc perfecte per a la violència, igual que els senyors feudals protegien els seus súbdits i alhora els tractaven de manera violenta o com la policia ens protegeix però també ens tracta de manera violenta”.

En el sistema capitalista, la llibertat d’una persona s’expropia mitjançant un salari; en l’amor romàntic, se sotmet una persona “per amor”, conclou. Les dones són "ciutadans de segona" que "vivim en una mena d’aparteheid: ens maten més i ens violen més i, per si fos poc, ens paguen menys i treballam de manera gratuïta a casa”.

Aquesta forma d’afecte troba la simbiosi perfecta en el capitalisme i l’heteropatriarcat, diu. “El capitalisme, des del seu naixement, va entendre que necessitava que algú tingués cura de la supervivència dels treballadors de les fàbriques”. “El capitalisme es trobà amb l’heteropatriarcat i es casaren per l’església”, afegeix, citant a Pamela Palenciano. “Cream una unitat en què una part es fa càrrec de les cures de la unitat familiar mentre, a canvi, l’altra persona la manté econòmicament”. Per mantenir aquesta correlació, però, calia crear un discurs, assenyala.

Violència simbòlica

“Aquest discurs ens ha de fer creure que aquesta relació de forces és natural i, a més, és allò que ens agrada”. La violència física no és suficient. La violència simbòlica, concepte del sociòleg Pierre Bourdieu, posa en evidència la complicitat de les parts dominades en un sistema de dominació. “El patriarcat no existiria sense la complicitat de les dones”, diu la presentadora evocant la idea de Simone de Beauvoir, encara que entendre això també suposa obrir una escletxa d’esperança: “A les nostres mans tenim posar fi a aquest sistema”. Els assassinats i les agressions masclistes són, per a la presentadora, “l’expressió extrema del que significa ser una dona en la societat en què vivim”.

L’amor, en canvi, és “quelcom molt més ampli i que pot adoptar moltes formes distintes i pot abastar diferents éssers”. L’única condició, per a Varela, és que produeixi benestar. El discurs de l’amor romàntic -l’amor és passió, l’amor tot ho aguanta, l’amor tot ho pot- implica, segons la periodista, que una està disposada a patir perquè estima algú. Aquest imaginari és el responsable de mantenir les dones “atrapades” perquè creuen que l’amor és, precisament, això.

Varela pensa que “les dones tenim la responsabilitat individual de no quedar en una relació que ens torturi i els homes la tenen de no torturar”, diu, encara que la societat en conjunt també tenim la responsabilitat col·lectiva de canviar el discurs sobre l’amor romàntic que legitima l’acceptació de la violència contra les dones.

Feminismes

Una part de la solució és el feminisme, diu, entès com una “manera de pensar i viure que ens dona eines a les dones perquè cerquem i trobem el nostre amor propi”, comprès com a “lluita perquè totes les persones tinguem els mateixos drets i les mateixes oportunitats”, enunciat molt proper al primer article de la Declaració dels Drets Humans.

Ara bé, “l’amor romàntic està pensat només per als homes blancs, independents econòmicament, sense diversitat funcional; mentre que el feminisme advoca per una mirada al món més enllà de la condició racial, sexual i de gènere”, conclou. També cal una anàlisi de les nostres pràctiques individuals, dels nostres afectes, de les nostres relacions, de com lligam i de com boxam, diu, i a partir d’aquí “cal organitzar-nos col·lectivament per crear una societat feminista i igualitària”.

Al cap i a la fi, cal recordar a totes les dones que “la relació d’amor més plaent, bella i duradora és amb nosaltres mateixes” i hi afegeix: “Cal que cultivem l’amor propi, que pensem en les nostres necessitats i en els nostres desitjos, en el que ens vingui de gust, tot i estar programades per no tenir-ho en compte i per pensar que estam fetes per fer feliços els altres”.