LES ALTRES VIOLÈNCIES MASCLISTES

El paper del símbol en la supervivència dels dèficits culturals

Meritxell Esquirol parla de les representacions que ens envolten i la violència simbòlica que actua
El paper del símbol en la supervivència dels dèficits culturals

Fou el sociòleg Pierre Bourdieu qui emprà per primera vegada el concepte de ‘violència simbòlica’ per referir-se a les conductes inconscients que implicaven algun tipus de dominació social i cultural. Meritxell Esquirol, professora de Sociologia de la Comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya, utilitza el mateix concepte per referir-se a la jerarquia naturalitzada i normalitzada que perviu, encara avui, entre els homes i les dones en totes les societats humanes.

El desdoblament revelador

Esquirol parteix de la base que el gènere és una construcció social i no una realitat en si mateixa. El món de la imatge és on més visible es fa la desigualtat entre home i dona com a estructura social desequilibrada, explica: “És dins la imatge on se sintetitzen tots aquests valors jeràrquics i on conceptuam les nostres representacions culturals d’èxit laboral o d’heroïcitat, per exemple”. Aleshores, la primera pregunta que cal fer-nos és: “Quin lloc ocup jo, com a dona, dins la societat, segons aquesta imatge?”, assenyala.

Segons Esquirol, així prenem consciència de la dissociació entre la realitat i la representació. Descobrim, així, com opera la violència simbòlica en les nostres vides quotidianes, quan aquella imatge no es correspon amb nosaltres mateixes.

Per què ‘violència’? “Perquè tota jerarquia implica un exercici o un acte de violència que requereix que prioritzis algú i menystinguis algú altre”, precisa. “Com estructuram, racionalitzam i negociam la societat? I com estructuram el discurs que legitima la supervivència dels estereotips?”.

Economia del símbol

Esquirol adverteix que una part de les imatges que es projecten en la nostra retina, especialment aquelles que provenen de la publicitat o la ficció, normalitzen una funció social imposada. “La majoria de vegades, a les dones se’ns visibilitza a través de la hipersexualització, la ultravictimització o una ciutadania de segona”, explica. Per Esquirol, aquest fet ha estat ben palpable durant el judici contra els violadors de ‘La Manada’.

Per la professora, en aquest procediment hem pogut comprovar que “la llei també normativitza i regula tot això, al servei d’una economia simbòlica”, en el moment que el jutge valora el passat i el present de la víctima i no se centra, exclusivament, en la violació que es jutja. “Quin lloc ocupen les nostres veus si dic que no i després m’acusen d’haver-ho consentit?”, es pregunta Esquirol.

El fals discurs alliberador

Les imatges estereotipades ens imposen la idea que com més callem, com més submises ens mostrem i com més ens hipersexualitzem, millor ens acceptarà la societat, diu la mestra. L’àmbit de les feines domèstiques també n’és paradigmàtic. “Per què demanam ajuda als homes? Quina és la narració que hi ha rere aquest fet?”, es pregunta. Per Esquirol, cal transformar aquesta narració que evidencia la manera com estructuram la nostra societat desigual. En aquest sentit, indica que ens cal “treballar molts dèficits culturals que carregam sobre les nostres espatles”.

“A diferència d’abans, ara ens diuen que podem participar, treballar i gaudir de l’oci, encara que això ja era nostre i ningú ens ha de donar permís per fer-ho”, exclama Esquirol. El problema, per la sociòloga, és que les dones hem estat històricament discriminades i molts dels “alliçonaments que rebíem” han resistit el pas del temps. El discurs sobreviu al llarg dels anys, encara que adopta una nova forma.

“Hem de deixar de donar gràcies als homes que assumeixen feines de casa o als homes que han intervingut heroïcament per frenar situacions de violència de gènere, per exemple. Esquirol recorda que una associació feminista va premiar Alejandro Sanz perquè va aturar un concert per intervenir en una agressió masclista que tenia lloc davant l’escenari damunt el qual cantava. “Mentrestant, les seves cançons promocionen l’estil d’home que no es pot controlar”, diu la professora.

Canviar l’estructura

“Cal canviar-ho tot alhora. Si no, difícilment construirem un sistema legislatiu digne”. L’escola, en aquest sentit, és el gran centre. Però la cultura de la imatge i la representació tindran, també, un paper fonamental. “Quina pedagogia sexual hem rebut? El porno”, diu Esquirol. “Quina formació en matèria de responsabilitat social tenim? Encara avui premiam uns valors que no van gaire més enllà de l’emprenedoria”, assegura.

Els homes, per la seva banda, no han qüestionat els seus discursos, perquè no ho han necessitat, diu la mestra. No obstant això, assegura que fa falta fer molta pedagogia de cara als homes, tot i que ells mateixos també han de començar a renunciar als seus històrics privilegis, conclou.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF