Balears 16/08/2017

"Abans, la relació amb el medi era més sàvia. No ens podem permetre el luxe de desaprendre el que ja sabíem"

L'arquitecta Bet Capdeferro, premi FAD 2015, és una de les veus convidades a la IV Setmana d'Arquitectura Club Pollença

Jaume Vinyas
6 min
L'arquitecta Bet Capdeferro amb el seu soci, Ramon Bosch, aquest dimecres, a Pollença.

PalmaÉs la meitat del prestigiós estudi Bosch Capdeferro, que aplica al peu de la lletra la filosofia de transformar espais d'escala i natura diverses, focalitzant l'atenció en la relació entre l'home i el medi. El seu treball a la Casa Bastida, a Begur (Baix Empordà), fou guardonat amb el premi FAD 2015. És una de les convidades a la primera jornada de la Setmana d'Arquitectura Club Pollença, centrada, enguany, en els canvis que ha patit el concepte d'”estiueig”.

Veniu a fer una reflexió sobre l'estiueig en un moment en el qual tothom opina, precisament, sobre en què s'ha convertit l'estiueig. Què voleu aportar al debat?

No feim una reflexió tan actual, sinó que ens centram en el que representa que el dia s'allargui tant i que tinguem tantes hores de gaudir de l'aire lliure. A partir d'aquí, intentam explicar com, en aquesta època, els límits dels edificis es difonen i s'estenen cap al territori; com les nostres cases, els nostres hàbitats, deixen de ser només uns reductes reclosos i aïllats del medi i passen a ser el medi mateix.

Em ve al cap aquella estampa tan típica, i que s'està perdent, de dones passant el capvespre al carrer, cercant la fresca...

I tant! D'això va. És aquesta saviesa que desgraciadament estam perdent. I em record que l'arquitecte Jaume Mayol ens explicava que aquí, a Mallorca, el que feia la gent era que tenien portes amb cortines o amb algun tipus de teixit molt permeable que donava al carrer. Després obrien les portes de darrere dels patis i tiraven un poal d'aigua davant la casa, on el terra s'havia estat escalfant durant tot el dia. I aquella aigua s'anava evaporant de l'escalfor del paviment i les senyores seien a la fresca amb aquella humitat que venia del poal d'aigua que havien tirat i que anava entrant a la casa a través dels teixits i deixava tota la planta baixa de les cases refrescada.

I són aquest tipus d'actes tan elementals i aquest saber fer una vida molt més raonable del que volíem xerrar. Era una relació amb el medi molt més sàvia de la que habitualment practicam ara quan, bàsicament, ens tancam en uns espais estancs que tenen unes màquines que fan un clima que generalment és molt menys agradable que el que podíem arribar a aconseguir amb tots aquests mitjans molt més simples, humils i savis.

Nosaltres, moltes vegades, al despatx, deim que no ens podem permetre el luxe de desaprendre el que ja sabíem.

Vivim una època d'aïllament, per tant?

Si, és curiós com passen els anys i, en lloc d'aprendre a relacionar-nos més bé amb els llocs on vivim, el que feim és aïllar-nos. És molt paradoxal, és dramàtic.

Perquè això també vol dir que anam perdent la coneixença dels llocs, perdem la intensitat de la nostra relació amb els nostres territoris. I, és clar, quan perds aquesta relació, perds el coneixement i l'estima, una cosa va darrere l'altre. Els territoris deixen de tenir ànima, deixen de tenir algú que posa tots els seus sentits a tenir-ne cura. És una cadena de despropòsits que té uns resultats molt més significatius del que ens pensam.

El Club Pollença s'ha omplert per a escoltar la ponència de Bosch i Capdeferro.

I un arquitecte, què hi pot fer contra això?

Nosaltres posam molt d'esforç a estudiar el lloc en el qual hem d'intervenir. Però no només observar-lo tal com és ara, sinó intentar conèixer-ne la història, la cultura, perquè tot això ens parla... Si tu ets capaç d'observar amb atenció, per exemple, les cases de la gent que ha viscut sempre allà i veus quines són les estratègies, les tàctiques espacials que han fet servir per adaptar-se a aquell lloc, és molt més fàcil que puguis comprendre quines són les dificultats d'aquell clima i que trobis, a més a més, els recursos propis d'allà que et permeten relacionar-t'hi.

Posau-me'n un exemple pràctic.

Per exemple, avui hem explicat una intervenció que vàrem fer en una casa situada en una cala on s'instal·laven els pescadors d'un poble només a les èpoques d'estiu, perquè l'hivern era massa dur, massa humit i hi havia massa temporals.

Hi vàrem trobar tot un sistema de porxos, de cobertes vegetals, de filtres de teixits molt permeables, xarxes de pescar... Tot això és un vocabulari de materials i de solucions que si tu simplement l'observes, t'adones que potser les façanes necessiten tenir un doble gruix, que tinguin aquell porxo davant, que tinguin aquelles hores d'ombra... Veus com s'orienten les cases, veus aquests filtres com treballen, com moltes vegades serveixen per mantenir un cert grau d'humitat i deixar que l'aire corri cap a dintre la casa, etc.

I tota aquesta petita recerca històrica que complementam moltes vegades cercant fotografies antigues, la feim servir integrant-la en un llenguatge contemporani. No es tracta de fer-ho idènticament igual, sinó de recordar quins eren els sistemes que els eren eficaços i portar-los al present.

Parlau de recerca històrica però, fins i tot, m'atreviria a qualificar-la d'antropològica...

Sí, té un punt d'antropologia que ens sembla preciós i que, pràcticament, diria que és imprescindible. No podem pretendre tenir la supèrbia d'intervenir en aquest món sense ser conscients de com hi varen intervenir els que ens varen precedir. La nostra vida és molt fugaç, però hi ha hagut generacions i generacions que han anat perfeccionant sistemes i maneres d'habitar els llocs. I tota aquesta intel·ligència que està dipositada a les pedres, a l'arquitectura i que nosaltres, simplement, la podem llegir, no la podem deixar perdre. No ens podem permetre el luxe de cada vegada haver-ho d'inventar tot de nou.

La vostra filosofia recorda els moviments slow... Feis slowslow architecture

Ara tenim tendència a posar noms a les coses, però tenc la sensació que, a vegades, hauríem de fer-ho a l'inrevés. Una vegada vaig sentir un agricultor que em va dir: “Jo estic molt enrabiat perquè, ara, de l'agricultura que jo en faig en diuen ecològica. Que carai! Diguem agricultura química al que s'ha fet els darrers anys! La nostra és la de sempre”, deia ell.

Deu fer només 50 anys o 70 que totes les velocitats es varen tergiversar perquè, abans, tot era molt slow. Allò estrany eren les velocitats, les densitats, els ritmes que va imposar una determinada massificació i una determinada industrialització.

Potser l'etiqueta que hauríem d'aplicar és la de fast a tot allò que es fa ara. Nosaltres som normals, no som 'slow'.

Heu fet alguna intervenció a Mallorca?

Mai, i mira que teniu un territori preciós que seria un pretext extraordinari per conèixer-lo. A Menorca és possible que hi facem alguna cosa properament. Però aquí, de moment, no.

Un territori preciós, sí, però amb algunes zones que no sé si tenen solució...

Bé, aquí i a la nostra costa... No és un patrimoni que tingueu en exclusiva. Hi ha llocs on s'ha perdut la consciència que l'arquitectura és un artefacte que fabricam, bàsicament, per relacionar-nos amb el medi. La natura hauria de ser sempre el pla de fons que t'ajuda a prendre totes les decisions.

Hi ha ciutats esplèndides que, tot i tenir una gran densitat, encara preserven aquesta consciència dels llocs. Per exemple, l'Eixample de Barcelona és un lloc que entén molt bé com funciona el pendent, la relació Collserola-Mar, el factor de l'orientació, i situa d'una manera exemplar un assentament humà dens en un territori. Però, en canvi, hi ha altres llocs on no hi ha hagut interès ni per entendre les lògiques més bàsiques de comportament d'aquell territori: com funcionen els claveguerams, per on surt el sol, d'on ve el vent... Quan totes aquestes cadenes de relacions raonables comencen a trencar-se, en espais que pateixen una densificació important, la sensació que hi ha és que costarà de recuperar, perquè els edificis duren anys.

Per tant, no tot és recuperable?

Quan vaig estudiar a Roma, em vaig fixar en tots aquells vestigis increïbles del passat que no poden ser mantinguts en perfecte estat per manca de recursos. Llavors, t'adones d'una cosa molt bonica, que és la força de la naturalesa que recupera els espais a una velocitat increïble. I que esmicola l'asfalt del que va ser un carrer perquè hi torni a créixer herba. O com colonitza completament un antic teatre. I això, per mi, és un bri d'esperança. Pensar que hi ha un substrat que té una força incommensurable i que continua pressionant per recuperar el seu espai.

stats