De la propietat al lloguer

PalmaEls ritmes d’increment del preu del lloguer s’estan accelerant a un ritme vertiginós a les Balears, a un 15% anual. Aquestes xifres superen l’increment del preu de l’habitatge a les Illes durant la bombolla immobiliària, que era del 13%. Tot i així, el model immobiliari està canviant. Menys propietat i més lloguers.

Des que va començar la crisi, la tinença d’habitatge s’ha anat dirigint més cap al lloguer, malgrat que continuam sent una “societat de propietaris”, tal com explica la investigadora postdoctoral en Geografia Crítica Urbana Sònia Vives, que afegeix que aquest model es va fomentar des del franquisme.

Apart de la pujada de preus, el mercat del lloguer es troba actualment més saturat del que estava abans de la crisi, perquè “ara llogar un habitatge és més rendible que abans”. Amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la “reestructuració” posterior, Vives assegura que les polítiques han anat dirigides a la promoció del lloguer. Per tant, el lloguer s’està convertit en un actiu d’inversió molt rendible i cada vegada s’hi invertirà més, i de cada vegada pujaran més els preus.

Un altre factor que fa pujar de cada vegada més el preu del lloguer és l’explosió del lloguer turístic. Ara és més rendible llogar l’habitatge a un turista que a un resident.

Aquest boom del lloguer també facilita, però, el paper als joves, que viuen escenaris incerts en què no poden ni pensar en una hipoteca. Encara que això no depèn tant de l’edat, sinó de la classe social o de la situació laboral. Sònia Vives preveu que “si continuam amb la mateixa dinàmica, els joves veuen la emigració com una de les sortides a la precarització i es plantejaran menys comprar una casa i subordinar-se a la hipoteca. Amb la liquidesa postmoderna crec que lligar-se fins a la vellesa a una hipoteca queda descontextualitzat”.

Si la gent no té por al crèdit, potser n’hauria de tenir asseguren els experts. “Aquests darrers anys hem observat l’agressivitat d’aquesta pràctica a través de milers d’execucions hipotecàries, algunes de les quals han acabat fins i tot en el suïcidi de les persones que l’han patit”, assegura la investigadora.

15 anys, 20.000 desnonaments

A les Balears, el 2015 hi va haver 1.851 execucions hipotecàries, i el primer trimestre de 2016 n’hi ha hagudes 322. Per tant, ja superam les 20.000 des del 2001. Aquestes xifres, explica Vives, “són semblants a les dels darrers anys, per tant que sembla que no s’està solucionant aquesta problemàtica”.

Tant ella com Onofre Rullan estudien els efectes socials de la crisi immobiliària a Menorca i ara han començat a investigar el cas de Palma. A ambdós espais s’observa que les execucions es concentren als barris més precaritzats, allà on els habitatges estan en pitjor estat, on hi ha més gent aturada i on el nivell d’estudis és menor. Per exemple, a Palma, on es concentren exageradament molts més desnonaments és a Son Gotleu. En canvi, els desnonaments de llogaters segueixen una altra lògica espacial. Malgrat que d’aquest fenomen de moment només tenim dades de Palma, podríem dir que se situen majoritàriament a les àrees de classe mitjana, i especialment a aquelles en procés de gentrificació com la Gerreria i Santa Catalina.

En aquest sentit, l’experta remarca que les execucions hipotecàries són només una part dels desnonaments, ja que la majoria d’ells són de llogaters.

Despossessió i crisi urbana

La despossessió d’habitatge, ens conta Sònia Vives, és el procés pel qual les persones queden excloses de l’ús de l’habitatge per viure-hi. Inclou tant els desnonaments de llogaters, execucions hipotecàries i també l’encariment de l’habitatge i de tots aquells processos que malgrat que siguin invisibles condueixen a un escenari d’exclusió d’habitatge (privatitzacions, rescat a la banca, lleis fiscals i financeres,...). La investigadora apunta que des d’una lògica més àmplia que s’anomena “acumulació de renda urbana per despossessio d’habitatge”, significa que “per tal que alguns s’enriqueixin a partir del negoci de l’habitatge, alguns altres han de quedar sense. En altres paraules, sense despossessió d’habitatge, el negoci immobiliari no funcionaria”.

D’altra banda, s’empra el concepte de crisi urbana per referir-se al fet que els fonaments que sostenien el model de producció i reproducció d’un territori, com la urbanització o remodelació d’espais urbans a les Balears, s’han esgotat i comencen a caure’n els pilars: caixes d’estalvis, constructores, promotores, i llavors va arribar al carrer: atur, precarietat laboral i desnonaments.

Tant per ella com per Nofre Rullan, els principals responsables són els que van posar les bases per aquest model financeroimmobiliari: lleis de sòl, lleis hipotecàries, lleis fiscals en matèria d’habitatge i societats d’inversió. “A Balears, la construcció del màrqueting turístic i la venda a nivell ideològic que el turisme és l’únic model possible per a les Illes, també ha constituït un element fonamental per a sostenir-ho”.

“Els processos de despossesió no són un dany colateral de la crisi, sinó una part indissociable del nostre model immobiliari”. Per això, l’experta assegura que “cal una actuació des de les arrels d’aquestes lògiques immobiliàries”.

El model dels països nòrdics, a la inversa del nostre

La investigadora en Geografia Crítica urbana, Sònia Vives, explica que als països nòrdics la situació de l’habitatge és molt diferent. “La proporció de propietat/lloguer és molt inferior i gairebé no coneixen la paraula desnonament”.

L’experta posa l’exemple de Dinamarca, on hi ha una forma “molt interessant” de tinença d’habitatge: el non-profit housing (habitatges sense ànim de lucre). Es tracta d’un dipus d’habitatge de propietat privada-col·lectiva constituït a través d’associacions d’habitatge que s’organitzen a través d’assemblees multiescalars (finques-blocs-barris).

Aquest tipus d’habitatge representa el 20% del total d’habitatges de Dinamarca, i està organitzat mitjançat unes 800 associacions. Una cinquena part de la població hi viu i representa una pedra angular de l’estat del benestar danès. És un tipus d’habitatge que es valora pel fet de poder viure-hi i no pel negoci que se’n pot obtenir.