ATALAIANT DES DE L'ESPAI

En primera línia

Com la teledetecció ajuda a cartografiar les zones més vulnerables a una variació del nivell del mar

En l’actualitat, la major part de la població i de l’activitat econòmica mundial estan concentrades en zones costaneres. Aquest fet és especialment manifest a la conca del Mediterrani, on les Illes Balears, amb un model econòmic dominat pel turisme de sol i platja, en són paradigmàtiques.

Un possible increment del nivell del mar en el futur hauria de suposar un retrocés de la línia de costa. La magnitud d’aquest fet dependrà de l’elevació assolida per l’aigua, com també de la geomorfologia i de l’altitud sobre el nivell del mar de les àrees litorals.

Per calcular l’altitud sobre el nivell del mar a grans extensions de terreny s’utilitzen diverses tecnologies lligades a la teledetecció: la fotografia aèria, els sensors lidar, els sensors satel·litaris amb capacitat d’apuntament lateral i els sensors de microones. Avui veurem exemples de les dues primeres.

En el cas d’utilitzar la fotografia aèria, l’altura és derivada a partir de la capacitat de visió estereoscòpica que proporcionen dues imatges amb una part de recobriment comuna. L’estereoscòpia permet, així, generar informació tridimensional (l’altura del terreny) a partir d’imatges bidimensionals.

La figura 1 presenta un mapa de les Illes Balears on, mitjançant la tècnica anterior, s’ha calculat l’altitud del terreny sobre el nivell del mar i, posteriorment, s’han filtrat les zones costaneres amb una altitud entre els 0 i els 5 metres sobre el nivell del mar (msnm).

A l’illa de Mallorca destaquen, per la seva superfície, les badies d’Alcúdia (1) i de Palma (2), seguides del salobrar de Campos, la Colònia de Sant Jordi (3) i la badia de Pollença (4). Altres àrees de menor superfície però amb una activitat turística important són Magaluf, que forma part de la badia de Palma (5), Santa Ponça (6), el port d’Andratx (7), el port de Sóller (8) i, per acabar, Cala Millor i sa Coma (9).

A Eivissa sobresurt la platja de Talamanca (1), la Platja d’en Bossa (2), ses Salines (3) i el pla de Sant Antoni (4), mentre que a Formentera es pot observar la Savina, envoltada per l’estany del Peix i per l’estany Pudent (1).

Així mateix, a Menorca, la costa més afectada és la de Tramuntana, de manera singular l’Albufera del Grau (1), les basses de Lluriac (2) i la Vall (3).

Aquest exercici de cartografiar els primers 5 msnm no va lligat a cap previsió d’increment del nivell del mar a causa del canvi climàtic. No pretén recrear una projecció de com seria el litoral de les Illes Balears d’aquí a 100 anys, és senzillament un exercici que permet combinar unes tecnologies basades en la teledetecció amb la geomorfologia de les zones costaneres i que ens proporciona una primera aproximació per saber quines àrees es veurien afectades en primer lloc davant d’una variació del nivell del mar.

Com hem dit abans, el lidar és l’altra tècnica que veurem i que permet mesurar l’altitud del terreny. Ho fa a partir de feixos de llum làser, llançats habitualment des d’un avió i dels quals s’obté un nigul de punts amb coordenades de latitud, longitud i altura. Un avantatge del lidar davant de l’estereoscòpia és la mesura de zones amb ombres, amb sorra o en glaceres, on aquest ofereix millors resultats.

A partir de dades lidar analitzarem, amb detall, una de les zones que hem representat a la figura 1. Totes són prou interessants, amb elements comuns i particularitats que mereixen la seva anàlisi, però avui ens centrarem en el prat de Sant Jordi, a la badia de Palma. Serà un petit tast d’un estudi que estam preparant, juntament amb Antoni Ginard Bujosa i Andreu Ramis Puig-gròs, per a unes jornades d’estudis que tindran lloc a Sant Jordi el mes de gener i en què combinarem cartografia històrica, documents d’arxiu, models digitals del terreny i curolles.

Històricament, el prat de Sant Jordi ocupava una àrea de depressió bastant extensa, amb petites elevacions. Als indrets aturonats hi havia els assentaments humans, amb una notable presència de jaciments prehistòrics. A les zones més baixes, hi havia masses d’aigües permanents (estanys i basses), altres llocs inundats o d’aiguamoll i terrenys inundables de manera més o menys regular o esporàdica, segons el règim anual de precipitacions. Per aquestes característiques, l’any 1845 s’acordà dividir els terrenys afectats per l’operació de dessecament dirigida per Paul Bouvy en tres classes: “1. Los constantemente inundados, 2. los que periódicamente estaban cubiertos de aguas, y 3. los que se cultivaban, pero que en años de grandes lluvias perdían las cosechas”.

L’extensió dels aiguamolls i d’aigües embassades era de dimensions variables, segons les estacions i les circumstàncies meteorològiques. La primavera (maig) de 1770, després d’episodis importants de pluges hivernals, l’extensió de les terres inundades i dels aiguamolls era d’unes 1.500 quarterades (= 1.065,46 ha) i la dels estanys, d’unes 80 (= 56,82 ha). La suma total fa unes 1.122 ha, equivalents a uns 11,22 km2.

La figura 2 ens apropa a aquesta zona. Sobre un mapa base amb la fotografia aèria de 2015 veiem dibuixada la topografia, metre a metre, dels primes 5 msnm. L’aeroport de Son Sant Joan és l’element dominant, amb les seves pistes orientades en direcció SO-NE i amb un lleuger pendent negatiu cap a l’extrem interior(1). Aquesta infraestructura, per les seves dimensions, ha transformat l’àrea de manera significativa. També s’observen les zones amb menor cota –de color cel–, com la zona humida de les Fontanelles (2), com també les més elevades, com Sant Jordi, estratègicament damunt d’un turó (3).

La figura 3 és un model en tres dimensions que permet veure els indrets aturonats que hem esmentat abans, on es localitzaven els assentaments humans, com el turó que acull el nucli urbà de Sant Jordi (1) i les possessions de Son Sunyer (2) i de Son Oms (3).

Curiosament, fins fa no gaire, la població de les Balears ha viscut d’esquena al mar. Llevat de les ciutats fortificades, la resta de nuclis urbans propers al mar es troben a diversos quilòmetres de la costa: Andratx, Sóller i Felanitx en són exemples. En època de corsarisme, viure prop del litoral suposava un temor i un perill evidents. Això permeté arribar al segle XX amb la major part del litoral verge i facilità la implantació de l’actual model turístic i el paradigma que avui presentam.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF