“La presó de Bolívia era com Auschwitz, però en color”

PalmaDotze persones de les Illes estan actualment empresonades a l’estranger, repartides entre Alemanya, Austràlia, l’Argentina, Bèlgica, Cap Verd, Equador, Malta, el Perú, Portugal, l’Uruguai i Veneçuela. No obstant això, pot haver-hi molts illencs més que es troben en la mateixa situació, encara que no figuren en els registres del Ministeri d’Assumptes Exteriors.

Gairebé 900 persones provinents d’Espanya estaven, a principis del 2017, en centres penitenciaris de l’estranger. D’altres, emparades en la Llei de protecció de dades, no han volgut facilitar la seva procedència al Ministeri d’Assumptes Exteriors. La Fundació +34 calcula que, a principis d’any, n’eren gairebé 400.

Ara, el total d’espanyols que compleixen presó preventiva a l’estranger són al voltant de 1.230.

Com camps de concentració

“Les presons espanyoles no són com hotels, com algunes persones es pensen, però les d’alguns altres països poden arribar a ser perilloses”, assenyala Javier Casado, director de la Fundació +34, que vetla pel benestar dels espanyols que estan empresonats a l’estranger. Ell mateix fou testimoni de la mort d’un espanyol a la presó de Bolívia que va visitar. “Aquell centre era un autèntic camp de concentració, no he vist res igual en la meva vida. Era Auschwitz, però en color”, conta. “El cadàver d’aquell home espanyol no pesava ni 40 quilos i el tractaven com si fos el d’un animal”, hi afegeix. Per què passa, això? “Bolívia no té carreteres, ni cases, ni escoles en condicions”, respon Casado. “I, per tant, tampoc ho estan les presons”, conclou. El cas d’aquest home, però, no és excepcional. Fa alguns anys, una persona va morir en una presó de Lima per malaltia i fou enterrat en una fossa comuna. “La seva família ho va passar molt malament”, explica Casado.

Presos a la intempèrie

En algunes presons de Colòmbia, el Perú i la República Dominicana, els reclusos sovint dormen a la intempèrie, malgrat que la nit és molt freda. A la presó de La Picota, per exemple, hi viuen 14.000 presos, tot i que teòricament només hi ha lloc per a 6.000. En aquestes circumstàncies, els reclusos han de pagar per allò que anomenen ‘dret a pis’. Per aquest motiu, l’objectiu prioritari de +34 és intentar que aquests reclusos sobrevisquin i ho facin en les millors condicions possibles. “He vist morir molts espanyols perquè no tenen medicines”, explica Casado. “Patir una infecció bucal lleu, en aquestes circumstàncies, els pot acabar enviant a la fossa”, diu.

Cada sistema penitenciari té unes particularitats. Fer-hi una visita, enviar-hi un objecte o demanar la repatriació pot presentar diverses complicacions. La Fundació +34 assessora les famílies que pateixen les conseqüències de l’empresonament d’un dels seus membres. La xarxa de voluntaris que nodreix l’ONG visita regularment les presons d’altres països que mantenen dins els seus murs persones espanyoles.

“Què fa l’Estat pels seus ciutadans quan són empresonats a l’estranger?”, es pregunta Casado. “És molt bonic dur menjar als infants de Nairobi, però dur medicines a qui va ser agafat amb tres quilos de cocaïna presenta més problemes”, admet. L’Estatut de la ciutadania espanyola a l’exterior, però, estableix que l’Administració General de l’Estat i la de les comunitats autònomes, en l’àmbit de les seves competències, “establiran les mesures” perquè “disposin dels mitjans personals, materials i tècnics necessaris per prestar la deguda assistència, protecció i assessorament a la ciutadania espanyola a l’exterior”. L’esclat de la crisi va suposar grans retallades en aquest aspecte, si bé el Govern balear, el de Castella i Lleó, Galícia, Castella-la Manxa, les Canàries i Aragó continuen destinant part dels seus esforços a aquesta tasca.

Per què tan enfora de casa?

El 80% dels espanyols que resideixen en presons d’altres països hi estan pel narcotràfic. “La majoria són mules, la baula més dèbil del tràfic de drogues”, assenyala Casado, i remarca que la majoria d’aquestes persones no tenien antecedents penals a l’Estat. La majoria d’aquestes persones han passat per dificultats econòmiques extremes, apunta. “No justific el que han fet, però cal tenir en compte la situació de la qual provenen”, precisa. Hi ha una relació entre la comissió d’aquests delictes i la pobresa? “Sí, és clar”, respon. Abans de la crisi, els presos espanyols a l’estranger no arribaven a 1.000. Quan va esclatar la crisi, el 2008, la xifra es va doblar, explica el director de la fundació.

+34 va néixer quan un amic de Casado, que feia anys que vivia a Austràlia, va ser detingut a l’altra punta del món per tràfic de drogues, davant la sorpresa de la seva família i els seus amics. Quan varen començar a fer les gestions per acostar-lo a casa, varen descobrir que milers d’espanyols estaven en la mateixa situació. I totes aquestes persones han de marcar el prefix +34 quan telefonen a la família. I d’aquí ve el nom de l’organització.