Les Illes, i més a la Mediterrània, són terres sense rius. Torrents i barrancs solquen les seves contrades. Cursos d'aigua efímers, perillosos durant les tempestes de tardor, respectats pels nuclis tradicionals, però ocupats pels nous desenvolupaments residencials o turístics. La seva presència, secs durant dècades i violents a les riuades, és testimoni del fet que la vida depèn de la pluja. Les precipitacions, sempre irregulars, s'emmagatzemen al subsòl, abans també a les cisternes i als aljubs, i permetien, per mitjà dels pous, l'agricultura de regadiu i l'abastiment de la població. En les darreres dècades una agricultura minvant i un turisme explosiu han intercanviat les seves aigües, perquè els recursos són finits. L'aigua que s'infiltra en el terreny és una petita part (20%) de la que cau quan plou i no depèn de l'home, tot i que el canvi climàtic, una conseqüència d'un consum desaforat de combustibles fòssils, fa minvar la seva generositat.
En definitiva, a les illes mediterrànies, a les Balears, la pluja infiltrada als aqüífers és el recurs hídric per excel·lència i quasi l'únic. Les aigües superficials representen de mitjana un 7% dels recursos utilitzables. Es recullen en dos petits embassaments a la serra de Tramuntana de Mallorca, en una zona on les precipitacions anuals superen els 1.000 litres per metre quadrat. No obstant, a la resta del territori els 600 litres de pluja anual i fins i tot les zones amb valors pròxims als deserts són àmpliament representades.
Com es pot abastir una població de més d'un milió d'habitants que es duplica a la temporada estiuenca, quan menys plou, i ubicats on menys aigua hi ha, a la costa? Difícilment de forma sostenible. Més enllà d'utilitzar els recursos abandonats per l'agricultura, s'han sobreexplotat els aqüífers, extraient més aigua que la que la pluja recarrega, i la conseqüència ha estat no sols la davallada dels nivells dels pous; a més, a les zones costaneres, l'aigua dolça ha estat salinitzada per intrusió d'aigua marina de forma quasi irreversible.
Els successius governs, tant els socialdemòcrates com especialment els conservadors, han escollit la solució tècnica, que en el nostre cas és la dessalinització. Una dessalinitzadora a Formentera, imprescindible per l'allau turística que pateix; tres a Eivissa, situades en un radi de menys de 10 km; tres més a Mallorca, i una a Ciutadella testimonien una fuita tecnològica caríssima econòmicament i ecològicament. Cal recordar que la dessalinitzadora traspassa el problema de l'aigua cap a l'energètic. Bona part de les màquines estan mal situades i es tornen velles sense utilitzar-se!
Malauradament, l'actual govern del PP, en lloc d'afavorir l'estalvi i la preservació de l'aigua, s'ha dedicat a desfer un pla hidrològic que ens prometia una millor protecció per a aquest recurs tan valuós, i per afavorir l'especulació també en el món de l'aigua. La propera sequera serà mala de passar a les Balears.
