LES ALTRES VIOLÈNCIES MASCLISTES

El pes d’una medicina feta per homes

La violència obstètrica és considerada pel moviment feminista com una violència masclista més
VIOLÈNCIA INVISIBILITZADA Quan es parla de les vexacions que pateixen les dones tant durant les consultes ginecològiques com durant el procés d’embaràs i part, no es pren com quelcom que pugui passar realment, ja que es produeix en un àmbit institucional i per uns professionals que es consideren autoritat. / ARA BALEARS

Demanar moltes vegades si es vol l’epidural encara que hagi deixat clar en un principi que no en vol. No respectar el pla de part. Posar oxitocina per accelerar més el part. No deixar veure l’infant a la mare després d’una cesària. Explicar l’ecografia a l’acompanyant, només. No escoltar. Probablement, una part de les dones que han tingut criatures hagin patit alguna d’aquestes situacions, mentre que d’altres ho puguin haver sentit de boca d’algú del seu entorn.

No són fets aïllats, al contrari. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho reconeix com un problema greu de la salut pública, ja que “moltes dones en tot el món pateixen un tracte irrespectuós, ofensiu o negligent durant el part als centres de salut”. Es tracta de violència obstètrica. Des de la institució mèdica no es reconeix, generalment, que succeeix, perquè parlar d’aquest tipus de violència i visibilitzar-la “implica qüestionar l’autoritat”, en paraules de la psicòloga i experta en psicotraumatologia i psicologia perinatal Gabriella Bianco.

A l’estat espanyol, fa anys que es fa feina per visibilitzar i conscienciar sobre la violència obstètrica, i en aquesta feina Catalunya i les Illes en són pioneres. De fet, les Balears és l’única comunitat que a la seva llei de salut reconeix els drets de les dones durant l’embaràs, el part i el puerperi, i recull les recomanacions de l’OMS.

Què comporta

Quan es parla de violència obstètrica es fa referència a l’apropiació del cos de les dones i dels seus processos reproductius per part del personal tant a les consultes ginecològiques com durant l’embaràs, part i postpart. Aquesta apropiació es tradueix de diverses maneres, com l’abús de medicalització i patologització dels processos naturals del cos, cosa que significa que es tracta un procés fisiològic com si fos una malaltia.

“És impensable que el metge exerceixi violència i és per això que, primer, no se la coneix i, després, no se la reconeix”, apunta la comare i membre fundadora de l’associació Naixença, Roser Gallardo, sobre la violència obstètrica. “La situació ha millorat molt, es respecten una mica més les decisions, però d’aquí que les dones puguin decidir amb qui parir i de quina manera, hi estam enfora”, afegeix. Gallardo també apunta que “les comares sempre havíem assistit a casa”, però que se les va fer anar, juntament amb les dones i “per obligació”, a l’hospital a assistir el part, argumentant riscos tant per a la mare com per a l’infant.

“Cal tenir molt clar que les dones, quan van al metge en estar embarassades, no hi van perquè estan malaltes, sinó per una funció fisiològica”, explica Roser Gallardo, qui afegeix que “si no m’expliquen com fer altres funcions fisiològiques ni me les controlen, no sé per què s’ha de fer així amb aquesta”.

La violència obstètrica no només fa referència a aquells procediments que afecten el cos de les dones, com practicar l’episiotomia, el tall que es fa a la dona al perineu, o aplicar més medicaments dels que serien necessaris, sinó que també té a veure amb altres processos, més invisibles. Un d’ells seria el fet de no poder qüestionar la decisió del metge o metgessa sobre la diagnosi o el que s’hagi decidit.

Feina per fer

També ho és no respectar la intimitat de les dones en el moment de fer exploracions o ecografies. Aquestes situacions es donen quan, exemplifica Gallardo, algú de pràctiques està allà sense presentar-se i fa un tacte. Tampoc es respecten les dones quan no se’ls demana permís per dur a terme qualsevol acció durant l’embaràs o el part.

Els parts programats i les cesàries, tot i que es recomana que no es facin de manera habitual, allò cert és que als hospitals de les Illes continuen fent-s’hi. Concretament, l’OMS estima que s’haurien de practicar un màxim d’un 10% de cesàries, malgrat que a les Balears, als hospitals públics, al voltant d’un 25% de naixements han estat via cesària. Roser Gallardo explica que, mentre que a les clíniques privades es fa més, a les públiques se’n fan menys i per qüestió d’agenda dels mateixos hospitals.

Tant Bianco com Gallardo coincideixen que és gràcies a la feina que han fet les comares que s’ha pogut avançar en la situació, però que cal una formació continuada i transversal per a tots els professionals del sistema de salut.

L’assignatura pendent als hospitals tant públics com privats, per la psicòloga GabriellaBianco, és que el personal tingui “capacitat d’establir una relació humana horitzontal, respectuosa i de confiança, acceptant que les usuàries són les majors expertes en si mateixes”.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF