SALUT

El negoci de les farmacèutiques, a debat

Experts en gestió sanitària alerten que els preus dels medicaments s’han incrementat sense motiu
SENSIBILITZACIÓ L’objectiu és informar la societat de les conseqüències del model actual i oferir alternatives. / I. VELÁZQUEZ

En els darrers anys els preus dels nous medicaments s’han disparat. La despesa farmacèutica del Servei de Salut de les Illes Balears (medicaments amb recepta, medicaments de l’hospital i productes sanitaris) ha augmentat, segons Francesc Puigventós, especialista en farmàcia hospitalària, al voltant d’un 15% en dos anys. Així se situà l’any passat en 455,5 milions d’euros.

“Si se segueix aquesta tendència, el sistema de salut serà insostenible perquè no podrem pagar tots aquests medicaments i aleshores quedarem sense atenció sanitària”, alerta Fernando Lamata, expert en política i gestió sanitària i president de l’Associació per un Accés Just al Medicament.

Per què són els preus excessius? Quant costa realment fabricar un medicament? I la recerca? Aquestes són algunes de les preguntes que planteja el llibre Medicamentos: ¿derecho humano o negocio?, del qual Lamata i Puigventós són dos dels coautors i que s’ha presentat aquesta setmana a Palma en un acte organitzat per l’Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de les Illes Balears. Segons el llibre, en què també han participat economistes i advocats, el cost de fabricació i el cost d’investigació són molt inferiors al preu de venda, de manera que un medicament que al Servei de Salut li costa 10.000 euros per tractament a l’any té un cost de fabricació de 50 euros. Si hi sumam el cost d’investigació, no arriba als 300 euros.

Monopoli

Segons Lamata, el que fa que els laboratoris puguin posar uns preus tan alts és que tenen un monopoli, és a dir, tenen una patent concedida per l’Estat. La patent als medicaments és una cosa relativament recent, a l’Estat existeix de l’any 1992, i la justificació per crear-la va ser “perquè d’aquesta manera es finançava la investigació”. El model de patents es va començar a generalitzar arreu del món i a finals dels 90 els preus “es començaren a disparar i la indústria farmacèutica començà a generar el doble de beneficis que la resta d’indústries”. Amb la financerització del sector, és a dir, l’entrada dels fons d’inversió als laboratoris, els beneficis continuen augmentant perquè l’objectiu, apunta Lamata, “és guanyar doblers, com és lògic, i no la salut del pacient”. “El que no és lògic és que nosaltres -l’Estat- li donem un instrument, que és la patent, perquè posi sobrepreus; no estava pensada per a això”, hi afegeix. L’actual model “està resultant molt eficient per a la indústria però molt ineficient per a la societat”, explica Lamata, qui denuncia la falta de transparència dels costos reals. “Per poder negociar amb la indústria, fa falta tenir bona informació, saber quins beneficis està tenint una indústria en concret”, assevera Lamata, qui considera que els estats haurien d’utilitzar més un mecanisme que està previst a la llei que és la llicència obligatòria, que permet retirar la patent. “Si en la negociació no hi hagués un acord raonable mirant les dades del que va costar la investigació i del que costa fabricar, s’hauria d’aplicar la llicència i permetre que altres puguin fabricar aquest medicament immediatament”, conclou.

Efectes “perversos”

“Ens hem adonat que en aquest model hi ha molts efectes perversos, no només la ineficiència, sinó també l’orientació de la investigació, les prioritats”, assenyala Lamata. “Cada any moren a Europa 25.000 persones per no tenir un antibiòtic eficaç, perquè no s’està investigant en nous antibiòtics”, hi afegeix. En aquest sentit, Puigventós recorda que en els darrers anys només el 50% dels fàrmacs nous presenta avantatges terapèutics rellevants i menys del 10% són realment innovadors. La indústria farmacèutica destina gairebé el doble dels beneficis a màrqueting que a investigació. Sota el concepte de ‘màrqueting’ s’emmarquen, segons Lamata, les visites comercials al personal sanitari, el finançament de congressos i de publicacions mèdiques i bona part del finançament de les associacions de pacients. “Controla el coneixement i això és gravíssim”, sentencia.

Alternatives

L’alternativa, segons Lamata i Puigventós, és un model de finançament de la investigació amb fons globals, de manera que la recerca no estigui condicionada per l’interès econòmic. “La prioritat de la investigació hauria de ser fixada per comitès independents i la gestió de la investigació hauria de ser com a molts països, també a l’Estat, mitjançant instituts d’investigació públics”, explica Lamata, qui hi afegeix que haurien de gestionar aquests projectes fins a la fase de comercialització. “Aquesta fase final, ara la fa la indústria i per això ens demana la patent”, recorda Lamata, qui destaca que ja hi ha una vuitantena d’experiències que demostren que es pot fer.

“Un estat no pot necessitar caritat”

Que la Fundació Amancio Ortega faci una donació al Govern de les Illes Balears per a la compra d’equips de diagnòstic i tractament del càncer és, per Fernando Lamata, expert en gestió sanitària, un exemple molt gràfic de les conseqüències del model de finançament de medicaments actual.

“Abans la salut pública tenia la millor tecnologia, s’ha retallat la inversió en equipaments i en personal i ha augmentat la despesa farmacèutica”, recorda Lamata, per qui “un estat no pot necessitar caritat, ha d’exigir els impostos justos, evitar el frau fiscal i fer que tinguem els doblers suficients per poder finançar els equipaments que necessitam”.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF