“El molí? Si el vols te’l venc”

Palma“El molí? Si el vols te’l venc”. Foren les paraules amb les quals Francisca Estelrich Antich, madona de ses Argiles, ens va rebre a ca seva. No era la primera vegada que curiosos o periodistes tocaven a la porta per contemplar un dels pocs molins restaurats que el vent fa rodar al prat. El testimoni de la madona, de 87 anys, és un exemple que sintetitza la transformació del Pla de Sant Jordi en el darrer segle. O de com els molins deixaren de tenir un paper protagonista per a l’economia de la zona i passaren a ser vestigis d’un passat agrícola substituït per un present aeroportuari i turístic.

A ses Argiles, un hort situat entre Sant Jordi, la macrodepuradora i l’aeroport, el molí treu aigua i omple el safareig. I malgrat que els cementers es continuïn sembrant, poca cosa queda dels horts que un temps abastien de fruita i hortalissa Ciutat. “Tenim els cementes arrendats”, conta madò Francisca, la qual va afegir que tot i això el molí no abasteix l’aigua amb què es rega el ferratge. “Saps que ho és de bo de fer pitjar el botó de la bomba i que l’aigua surti”, afirma amb el mateix to irònic amb el qual ens ofereix una operació immobiliària.

“El molí fa passar pena, perquè sempre hi has d’estar pendent: que no faci massa vent, que tot estigui a punt...”. Madò Francisca va néixer a cas Concos i abans de fer els 18 va anar a viure al Pla de Sant Jordi amb el seu home. Pocs anys després d’arribar “aviació ens va prendre la casa per fer-hi l’aeroport”. Era a finals dels anys 50, quan les autoritats franquistes decidiren traslladar les operacions comercials de l’aeròdrom de Son Bonet a la base militar de Son Sant Joan, que amb els anys esdevindria un dels aeroports més importants d’Europa. La decisió fou la sentència per a la pagesia del prat.

Les pistes de l’aeroport ocuparen els millors terrenys per conrear. Sense els millors camps, molts pagesos s’hagueren de reciclar i abandonar la terra. D’altres, com madò Francisca, feren l’esforç de comprar un altre hort. “D’una desgràcia com la mort del padrí del meu home (atropellat pel tren que anava a Santanyí) comprarem l’hort, que ja teníem aparaulat i no volíem perdre la paga i senyal”, recorda. “Va ser un poc culpa meva continuar fent de pagesos, perquè vaig pitjar perquè el comprassin”, afirma amb mitja rialla, per després sentenciar molt seriosament que “no me’n penet” i que mai vendria el molí. I és que la ironia i el sentit de l’humor són una mostra de saviesa.