“A la meva vida la darrera paraula la tenen el bé i la confiança”

José Ignacio González Faus (València, 1933) és un sacerdot jesuïta i teòleg espanyol, llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona i doctor en teologia per la Universitat alemanya d’Innsbruck. Imparteix docència com a professor de teologia sistemàtica a la Facultat de Teologia de Barcelona i a la Universitat Centroamericana del Salvador. És membre de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia i destacat defensor de l’Església com a comunitat al servei dels pobres. Ha orientat les seves reflexions teològiques a l’estudi de la humanitat de Jesucrist, com a via d’accés a la fe en Déu. Recentment, tracta de pensar teològicament l’economia, des de la seva visió crítica del capitalisme. Entre les seves obres destacam Acceso a Jesús (Sígueme, 1979) i Vicarios de Cristo. Los pobres en la teología y espiritualidad cristiana (Trotta, 1991). Els seus darrers llibres són Otro mundo es posible... desde Jesús (Sal Terrae, 2009), Herejías del catolicismo actual (Trotta, 2013), El amor en tiempos de cólera… económica (RD-Khaf, 2013), El rostro humano de Dios (Sal Terrae, 2015) i ¿El capital contra el siglo XXI? (Sal Terrae, 2015). Hem conversat amb González Faus al col·legi Monti-sion de Palma, aprofitant la seva estada a Mallorca per presentar el llibre d’Elisa Rosselló El cristianismo explicado a mis hijas (Lleonard Muntaner, 2017), del qual ha escrit el pròleg.

Sou teòleg, jesuïta i cristià. Quin grau d’importància atorgau a cadascun d’aquests elements en la configuració de la vostra identitat religiosa?

El fet principal és que som cristià. Tota la resta són ajudes. La manera com he intentat viure el meu ministeri sacerdotal i la meva vocació religiosa m’han ajudat a ser cristià, però també he après que hi ha altra gent que és més cristiana que jo, i que no són ni teòlegs ni religiosos. Per exemple, jo conec alguns joves creients, dels pocs que queden, que són probablement més cristians que jo quan tenia la seva edat.

Quina és la vostra relació amb Déu?

Jo intent que la meva relació amb Déu sigui de confiança, llibertat i d’amor als altres. A la meva vida la darrera paraula la tenen el bé i la confiança. Déu és font de llibertat pels qui en tenen una experiència vertadera. Déu t’allibera de tantes coses que són relatives, i sobretot t’allibera de tu mateix! Buda i Jesús diuen que el gran mal és el nostre ego, pensar que som qualcú. El nostre ego és una falsa mentida i això ens ho descobreix Déu, perquè quan et sents estimat, surt el millor de tu, i ja no necessites fer mèrits per conquerir els altres. Jo no puc sentir-me fill de Déu si no em sent germà de tothom. Hi ha una frase que resumeix el meu pensament: “Els desheretats de la història són els privilegiats de Déu”. Si jo vull estimar i servir Déu, m’he de dirigir als pobres.

En algun moment de la vostra vida heu pensat que Déu és una creació de la ment humana?

Probablement sí. A la història això s’ha dit moltes vegades. Ja el poeta romà Lucreci a De rerum natura va dir que “el temor va fer els déus”. I té raó, perquè moltes vegades quan l’home se sent desprotegit, pensa que hi ha certs poders que ha de fer agradables. Fins i tot els qui intentam tenir una autèntica imatge de Déu, amb la catequesi i el cristianisme, projectam moltes falses imatges. La imatge de Déu ha de ser permanentment purificada. Sant Agustí té una frase molt famosa que diu: “si ho has entès, allò ja no és Déu”.

Què diríeu als qui pensen que l’únic déu vertader és l’home, o com deia Feuerbach, que “l’home és un Déu per a l’home”?

Que quan això es va posar en acció es va fer veritat una altra frase anterior a Feuerbach, una frase de Hobbes segons la qual “l’home és un llop per a l’home”. És ver que resten accions generoses de petites comunitats, orientades a l’amistat, però l’estructura del nostre món és la de l’home llop.

Malgrat tot, defensau que el cristianisme és un humanisme, però en què consisteix ser humanista i cristià en el món capitalista i consumista d’avui dia?

Efectivament, el cristianisme és un humanisme, que a la vegada es transcendeix perquè es nega a si mateix. L’humanisme cristià no té cabuda en el món capitalista, que és essencialment antihumanista, com diuen tant Marx com Buda. Hi ha molta gent que no vol renunciar a Déu ni a les seves riqueses, però haurien d’escoltar molt més algunes veus com la de Sant Joan Crisòstom, un dels pares de l’Església, que ja en el segle V va dir: “El que és molt ric o és un lladre o un fill de lladres”. Quan tens allò que no necessites, ets un lladre també, perquè el que no necessites deixa de ser teu i pertany als qui ho necessiten. El papa Pau VI ho deia a la seva encíclica Populorum progressio amb aquestes paraules: “Tots els drets, fins i tot el de propietat, estan subordinats a l’únic dret vertader d’accedir als béns de la terra”.

Quina és la vostra posició teològica en el si dels corrents que defensen la doctrina social de l’Església? Us identificau amb la tasca realitzada pels teòlegs de l’alliberament com Ignacio Ellacuria, Pere Casaldàliga i Leonardo Boff a favor de l’emancipació dels pobres i oprimits?

M’han dit moltes vegades que som un teòleg de l’alliberament, i m’honora. Però realment, el que he procurat fer és de mediador entre els teòlegs de l’alliberament i la teologia europea, perquè som europeu. Però sí que em sembla que la meva teologia es pot situar dins aquesta perspectiva. He tingut la gran sort de ser amic d’Ellacuría, Sobrino, Boff i Casaldàliga, i el seu testimoni, a vegades, ajuda més que les seves paraules. Una teologia que no es dirigeixi als pobres, que no pensi la fe, la trinitat i l’encarnació i l’Església mateixa, des dels desheretats de la terra, té un dèficit molt gran de cristianisme. L’origen de la tradició judeocristiana és l’èxode i no la creació. En un dels meus llibres vaig escriure que “De Déu es va saber a partir d’un conflicte laboral”, a partir de la superació de l’esclavitud per part dels hebreus a l’antic Egipte.

El cristianisme sovint ha estat utilitzat per justificar les injustícies socials, i consolar els oprimits amb promeses de justícia en el més enllà. Com treballau perquè el cristianisme estigui al servei de la justícia en un món cada vegada més injust?

El cristianisme neix com una defensa dels oprimits. Jesús mor acusat de blasfèmia, perquè el Déu que anunciava Jesús era un Déu que alliberava tothom. La història segueix una dinàmica de degradació, en què funciona una espècie de llei de l’entropia. Mira avui per exemple, i ho dic amb tristesa, la distància existent entre el 15-M i Podem. És ver que el cristianisme ha pecat moltes vegades, defensant la injustícia i matant en nom de Déu, però també, i això ho voldria subratllar, és ver que hi ha una tradició cristiana més amagada de textos i crits a favor de la causa dels pobres. Tenc un llibre, que m’estim molt, Vicaris de Crist, una antologia de textos sobre els pobres, des del segle I fins al segle XX, en què he recollit vertaderes meravelles, molt poc conegudes per cert, que donen testimoni de l’existència d’aquesta altra església dels pobres.

El marxisme i el cristianisme, inicialment tan allunyats, s’han acabat trobant combatent la pobresa sobre el terreny, especialment a Amèrica Llatina. Com explicau aquesta confluència i quin sentit té avui dia ser marxista i cristià?

Al segle XIX els pobres passen a ser propietat de Marx i de l’ateisme, fins aleshores la dreta era qui havia estat en possessió de la causa dels pobres. Admir molt les anàlisis econòmiques de Marx, però Marx va cometre un greu error rebutjant els anomenats moviments socialistes utòpics i religiosos, perquè no eren científics ni materialistes. Tu has parlat de la trobada entre marxisme i cristianisme a Amèrica Llatina, però jo vaig viure el postfranquisme a un barri de Sabadell amb capellans implicats en la lluita obrera, en el moment en què la lluita antifranquista estava encapçalada pels comunistes. Aquell diàleg entre comunisme i cristianisme va ser molt bell i profitós, perquè va ser un diàleg de vida. S’han anat donant altres diàlegs entre marxistes i cristians, amb un caràcter més intel·lectual, com el que es va produir en el seu moment a Salzburg. Però el millor del diàleg amb altres religions o amb l’ateisme és la convivència i la lluita junts, per l’home. Quant a la segona part de la pregunta, jo crec que les anàlisis de Marx continuen tenint vigència. Marx demostra que el capitalisme és un sistema injust, inhumà i irracional. Marx també té raó en pensar que la religió, des del punt de vista oficial, actua com a justificadora dels interessos dels opressors i no pas dels oprimits. Marx té un text que jo he citat moltes vegades que diu: “El cristianisme espera que les injustícies es resolguin en el més enllà”, però sempre que cit aquest text, afegesc a continuació una frase que es deia a Nicaragua en l’època dels sandinisme: “Nosaltres anunciam la resurrecció de Jesús i la nostra, però no hi ha resurrecció sense insurrecció”. El que vull dir és que el més enllà s’ha de reflectir ara i aquí, si no volem falsificar el missatge cristià.

En els vostres llibres insistiu que l’arrel dels principals mals que afecten la humanitat tenen a veure amb els doblers, la cobdícia i l’afany de lucre. Ho diu també l’Evangeli?

Es diu que la nostra societat és laica, però això és mentida! Vivim en una societat religiosa que té un Déu que es diu doblers. No som laics respecte dels doblers. Cap religió té paraules tan dures contra els rics com les formulades a l’Evangeli. Al Nou Testament es diu que “l’arrel de tots els mals és la passió pels doblers”.

Com es pot lluitar contra el culte als doblers i el capitalisme des de la teologia?

No ho sé. Precisament una de les darreres tasques de la meva vida és establir un diàleg entre teologia i economia perquè molts d’economistes eminents han posat de relleu que l’economia no és una ciència matemàtica, sinó una ciència humana. Schumacher deia que tota la seva economia es basava en una metaeconomia, en una visió de l’home. Si defineixes l’home com un consumidor racional i just, es podran fer moltes equacions, però partiràs d’uns principis falsos, perquè els homes som més que consumidors i sobretot no som racionals com pensava Aristòtil. No és ver que l’home sigui un animal racional, l’home és un animal que racionalitza les seves pulsions. Em sembla molt important establir un diàleg amb l’antropologia que sosté l’economia. És difícil respondre la teva pregunta, perquè el capitalisme té aliats poderosos, com els mitjans de comunicació. En tot cas, m’agrada pensar en el treball de les formigues, en l’existència de petites comunitats de revisió de l’economia.

Per creure en Déu són necessaris intèrprets i institucions com l’Església?

La institució fa falta allà on hi ha una comunitat. En el cristianisme hi hauria d’haver el mínim imprescindible d’institució i el màxim possible de comunitat. Per creure en Déu fan falta intèrprets? Sí, fan falta ajudes. Tenim la Bíblia i el Nou Testament, però són textos escrits per a la gent del segle I. Els escriptors d’aquests textos no pensaven en els ciutadans del segle XXI, per això avui necessitam contextualitzar-los i interpretar-los. Quan llegeixes la Bíblia interpretada t’adones que té passatges sorprenents i meravellosos. Tots els cristians haurien de cercar un intèrpret intel·lectual i haurien d’estar disposats a sacrificar una part del seu temps per formar-se en la seva fe. També existeixen els intèrprets personals, aquelles persones que ens ha ajudat a creure. Déu fa servir molt els homes perquè ens ajudem els uns als altres en qüestions de fe.