PalmaEl galerista Ferran Cano m’explicava que es va adonar de l’envergadura que prenia la carrera de Miquel Barceló quan el va acompanyar en una de les primeres edicions de la Nuit Blanche de París, tothom es delia per saludar-lo al carrer. El canvi de mil·lenni va dur un model d’esdeveniment amb la intenció que l’art fos accessible a tothom, que ressaltés l’espai urbà per mitjà de la creació moderna i ajudés a bastir un moment de convivència.
Els objectius de la Nit de l’Art a Palma en els seus inicis també eren clars: avantguarda, ciutadania, gratuïtat, intercanvi d’experiències amb programes comuns, propostes artístiques interessants; tot plegat, sota la condició de la qualitat, característica imprescindible i fonamental que, amb aquestes vint edicions, ha anat esvaint-se.
La crisi econòmica ha posat en qüestió molts valors: l’individualisme, el culte als diners i la dissolució de les fronteres entre l’esfera pública i la privada. La manca de feina i de cabal va fer que tothom volgués apuntar-se al carro dels beneficis, i no d’aquells tan intangibles als quals em referia abans. Bars, perruqueries, mercadets enmig de les places, botigues de decoració, de roba, restaurants..., tothom va cercar-hi un filó per fer caixa aquell vespre, cosa ben lícita, però no sota el cartell de l’art, perquè llavors és quan hi ha confusió.
L’esdeveniment s’ha convertit en un autèntic top manta de l’art, sense criteri de qualitat, en què galeristes, artistes, crítics i curadors, veritables actors, han perdut el paper que tenien.
La Nit de l’Art ha patit una evolució negativa, la lògica del gran esdeveniment ja no funciona. Amb l’excusa de l’art, no tot és vàlid, no podem exercir de flâneur en massa, a la manera de plató televisiu, on tothom s’hi pot sentir protagonista com en una revetlla. Per això ja tenim Sant Sebastià.
I de fet, l’art és lúdic, només cal recordar els petits circs d’Alexander Calder o l’erotisme subtil i alhora brutal que impregnava Picasso a les seves imatges. En el caràcter lúdic de l’art recolza la possibilitat de comprometre aspectes fonamentals de la nostra realitat més immediata. Però quan la gent arriba a una galeria amb la cervesa a les mans, o comença a destapar alegrement les botelles de xampany, com si es tractés d’una celebració esportiva, ja s’ha perdut aquell respecte per l’obra de l’artista i s’ha deixat de preservar-ne la integritat. Aquest era el risc que corríem, i aquesta és la fascinació d’allò que encara en diem art i que el 2050 potser ja tindrà un altre nom.
I ara? Què en fem de tot això? Perquè el panorama artístic és cada vegada més decebedor. Insuficiència de recursos, reduccions de salari, partides minses, al meu parer alguns càrrecs desencertats, falses aparences de transparència, manca de projectes (fa més d’un any que tenim govern), fal·làcies recurrents, etcètera.
La cultura no dóna vots ni els pren, això ja ho sabem, però esperar que les coses es facin soles i que arribi l’èxit només perquè els que hi havien hagut abans no ho van fer bé, no és un bon discurs ni funciona.
La cultura és de qui la treballa, i això els polítics ho haurien de saber, perquè, en lloc d’envoltar-se de gent competent, de veritables tecnòcrates, han col·locat funcionaris de partit, sense preparació específica, i la cultura en general ha acabat tenint un trist paper transversal.
Ferran Cano no recorda si li havia dit Joan Brossa o Antoni Tàpies, que per menjar un plat de sopa es necessita cullera.
