El mecenes, un perfil en transformació

Barcelona/ PalmaA finals dels anys 70, però sobretot en la dècada dels 80, amb la recuperació de la democràcia i les institucions d’autogovern, van arribar les subvencions i les inversions públiques en cultura. En part, es va delegar la responsiblitat de la cultura a l’administració pública i el mecenatge va mutar sobretot en la fórmula de les fundacions. “Comença a haver-hi una mínima estructura cultural i moltes iniciatives ja no necessiten mecenes gràcies a les subvencions”, destaca l’historiador Francesc Vilanova.

L’augment de fundacions va fer que es regulassin per llei el 1982. Llegats de mecenes històrics com els de Cambó o Patxot, a Catalunya, s’hi van acollir. A l’exili ja havia nascut la Ramon Llull i altres entitats es van crear amb aportacions col·lectives com la Fundació Congrés de Cultura Catalana, el 1979, amb més de 3.500 persones, en la qual participaren intel·lectuals de les Illes. El patrimoni artístic de la majoria de grans creadors, de Dalí a Tàpies, passant per Joan Miró tant a Barcelona com a Mallorca, també s’ha posat a l’abast del públic a través de fundacions.

“En aquest país hi ha hagut mecenes sense marc legal per fer mecenatge”, afirma l’exconseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell. “Alguns, com Cambó, de tipus florentí, van suplir la política d’Estat quan no hi havia estat ni política cultural. Altres van actuar en defensa d’una idea de país i de la cultura catalana durant el franquisme, com els Carulla i Cendrós. Més recentment, s’han donat projectes personals lligats a institucions pròpies com els de Vila-Casas, Suñol o Jordi Clos. També hi ha hagut grans col·leccionistes: Godia, Folch... I hi ha l’experiència del Macba, amb Leopoldo Rodés reunint un grup d’empresaris per fer la col·lecció del museu amb aportacions anuals, un cas realment interessant”. A les Balears, com s’explica en la història del mecenatge a les Illes d’aquestes pàgines, el cas de l’editor Pere A. Serra és paradigmàtic en aquest sentit, com a impulsor del museu Es Baluard, al qual donà una part de la seva col·lecció d’art i en cedí temporalment una altra, a través de la Fundació d’Art Serra.

Per la seva banda, també bona part dels hotelers i grans empresaris balears tenen avui la seva fundació. La Fundació Barceló, a més de mantenir una certa programació artística, és el principal suport del premi Formentor i de concerts que tenen lloc a l’hotel Formentor de la seva propietat. La Fundació Camper, amb seu a la finca de Son Fortesa d’Alaró, dóna suport a les noves formes d’educació des d’una perspectiva holística, finançant bona part de les jornades anuals d’educació per la vida que solen tenir lloc a Pollença. A Eivissa, la Fundació Abel Matutes se centra sobretot en la promoció i estímul de l’esport base, a més de fer costat a la cultura, la investigació científica i sociològica. La llista és extensa.

El 2015, una trentena d’empresaris, preferentment de l’hostaleria, es constituí en mecenes de la Fundació Impulsa Balears com a plataforma de coneixement estratègic per millorar la competitivitat de l’Arxipèlag. En el sentit que financen aquesta entitat en benefici de la comunitat, es pot considerar mecenatge. “La filantropia introdueix una visió de país, de com pots comprometre la ciutadania i l’empresariat en un esforç compartit”, diu David Camps, expert en fundraising.

En tot cas, les Illes han perdut bona part de l’acció social i cultural que feien les ja antigues caixes d’estalvis -i en aquest sentit no es pot deixar de destacar la tasca de la Fundació Sa Nostra-. És el mateix que ha passat a la resta de l’Estat. Així, la societat catalana, en una iniciativa que no té símil a les Illes, ha creat la Fundació Catalunya Cultura, impulsada per la Conselleria de Cultura i finançada per les principals empreses mecenes del país per fer pressió per tal d’aconseguir una llei de mecenatge i divulgar la cultura de la filantropia, necessària quan no hi ha altres vies de suport cultural.