NOUS TEMPS, LA MATEIXA LLUITA

La lluita ecologista a les Balears: una mirada històrica

Als anys 80 i 90, els moviments més combatius reberen un gran suport social que féu possible grans fites
L’ecologisme va aconseguir l’any 1995 que la Dragonera fos declarada Parc Natural. / BIEL PERELLÓ / WWW.WEBVERD.COM

La commemoració, el mes d’abril, del 25è aniversari de la declaració del Parc Nacional de Cabrera és una bona oportunitat, més enllà del fet simbòlic que representa, per compartir una mirada històrica sobre l’ecologisme balear. Què va passar a les Balears durant els anys 80 i 90 amb la protecció del medi ambient? Doncs que l’ecologisme més combatiu, encapçalat per les diferents seccions del GOB, va aconseguir un gran suport social que va fer possible assolir fites històriques en la protecció del territori i els espais naturals, com l’aprovació l’any 1991 de la Llei d’Espais Naturals (LEN) i la declaració, el mateix any, del Parc Nacional de Cabrera, a més de la majoria dels parcs naturals d’àmbit autonòmic que avui gaudeix la ciutadania: l’Albufera (1988), Montdragó (1992) i la Dragonera (1995), a Mallorca; l’Albufera del Grau, illa d’en Colom i cap de Favàritx (1995), a Menorca; i la Reserva Natural de ses Salines d’Eivissa i Formentera (1995).

El 7 del 7 del 1977

Les bases d’aquests èxits aconseguits tenen un important precedent el 7 del 7 del 1977, una data històrica que recorda el dia que uns joves anarquistes agrupats entorn dels col·lectius Talaiot Corcat i Terra i Llibertat ocuparen la Dragonera, com a acció de protesta contra el projecte d’urbanització de l’illa. Uns anys abans, el desembre de 1973, uns joves naturalistes mallorquins, que havien crescut sota l’ombra del franquisme, havien fundat el GOB, com a grup ornitològic, amb la finalitat d’estudiar i conservar espècies tan emblemàtiques com el voltor negre. L’ocupació de la Dragonera marcaria el camí reivindicatiu que havia de seguir l’ecologisme illenc, ampliant temes i campanyes fins a esdevenir un grup ecologista en sentit modern.

Seria ingenu pensar que la protecció d’espais naturals ha estat únicament el resultat d’una estratègia de mobilització popular. Les manifestacions per si mateixes mai no haurien estat suficients si no haguessin anat acompanyades d’un intens treball jurídic. Els èxits han arribat perquè s’ha sabut combinar l’ocupació del carrer amb la feina als despatxos. De fet, moltes de les campanyes urbanístiques, com la de ses Covetes, s’han acabat guanyant als tribunals de justícia. Una altra part important dels èxits es deu a l’intens treball associatiu, que ha permès establir vincles i aliances estratègiques amb les forces polítiques i socials més progressistes.

Contra les autopistes

Des dels gloriosos anys 80 i 90, deixant de banda algunes excepcions concretes, no s’han produït èxits territorials gaire significatius, encara que cal destacar pel ressò mediàtic i la mobilització social aconseguida les campanyes contra les autopistes d’Eivissa i Mallorca que es desenvoluparen entre els anys 2003 i 2006; i més recentment la campanya contra el desdoblament de la carretera Maó-Ciutadella; com també el paper rellevant jugat pel GOB Mallorca en la denúncia de la trama de corrupció urbanística al municipi d’Andratx, destapada el 2006 i coneguda popularment com a cas Andratx.

Del 2008 ençà i coincidint amb l’esclat de la crisi econòmica, l’ecologisme illenc està desenvolupant la seva tasca reivindicativa en unes condicions de màxima debilitat organitzativa i estructural, amb una reducció significativa de les seves bases. És una situació compartida amb la resta de moviments socials nascuts en la dècada dels 70.

Actualment, es pot observar un escenari de canvis en l’ecologisme illenc, que es pot simplificar parlant de dues tendències de signe oposat: d’una banda, hi ha una pèrdua d’influència social de l’ecologisme històric, com a conseqüència dels efectes duradors de la crisi econòmica, i d’altres causes més internes, com la incapacitat de liderar i protagonitzar un nou cicle de mobilitzacions socials. D’altra banda, s’està produint l’emergència de nous col·lectius ecologistes com Terraferida, que en poc temps i escassos mitjans estan ocupant l’espai reivindicatiu amb accions intel·ligents i imaginatives a través de les xarxes socials, que donen visibilitat a una contestació social que en aquests darrers temps no trobava un referent clar amb el qual identificar-se.

L’ecologisme del segle XXI

A partir d’aquí s’obren nombrosos interrogants. Caldrà estar atents a l’evolució d’aquestes dues maneres d’entendre i practicar l’ecologisme. L’ecologisme del segle XXI es troba davant una sèrie de reptes, tant estratègics com ideològics, que n’afectaran la identitat i que en condicionaran el futur. Però tal vegada la incògnita que més hauria de preocupar és saber si el moviment ecologista serà capaç de reunir forces suficients per imposar en l’agenda política el decreixement turístic com a resposta a la situació de translimitació ambiental, experimentada amb més virulència que mai aquest estiu i que posa en perill el futur econòmic i social de les Balears.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF