Publicitat
Publicitat

Cas Nóos

Un dia a la llotja del gran teatre de la corrupció

Crònica des de l’interior de la sala que jutja el cas Nóos

Les portes de la sala on es du a terme el judici del cas Nóos s’obren per primera vegada després de tres setmanes de seguiment (amb instants de patiment) a través del projector de la sala de premsa. Iñaki Urdangarin és dels primers acusats a fer-hi acte de presència. Ràpidament, es dirigeix a la cadira on haurà de prestar declaració. Espera que el funcionari li retiri la cadira, s’asseu i s’ajusta el micròfon a la seva alçada. Es torna a aixecar i xerra amb els seus germans. Alguns advocats entren a la sala arrossegant maletes; vénen directes des de l’aeroport. L’esforç per matinar es notarà en la sessió de tarda on, a vegades, fins a tres d’ells coincidiran fent capades.

La infanta és dels darrers acusats a aparèixer. S’asseu i es frega les mans com si tingués fred. Treu un minibloc i un boli de la bossa i els deixa en terra. Fa una carussa quan s’adona que un periodista novell a la sala l’observa prenent notes. Posteriorment, es relaxa i dedica un somriure discret i professional a un reporter més veterà.

Urdangarin arriba amb la lliçó apresa i quan la presidenta del Tribunal, Samantha Romero, encara no ha acabat de pronunciar el seu cognom, ja s’ha assegut a la cadira. La seva actitud és molt diferent de la de divendres passat, quan ningú, segurament ni ell, s’esperava que començaria a declarar. Es mostra segur en les respostes; a vegades, fins i tot, loquaç. La seva defensa, però, respon a la mateixa tàctica: pronuncia 23 vegades “ho desconec” alhora que alterna altres models d’evasives com “no ho sé”, “no ho vaig conèixer”, “no em consta”, “no ho coneixia en detall” o “caldria preguntar-ho a Diego Torres”.

L’exduc de Palma es veu amb forces i es permet algun 'moment Torres', comentaris alliçonadors i insolents: “Jo crec que és important saber que a les empreses hi ha divisió de funcions”, etziba, irònic, a Horrach. “Dispensi si m’allarg una mica. És per conceptualitzar”, dirà posteriorment, i propaga el pànic entre els periodistes, encara amb el record ben viu i no cicatritzat de les 27 hores de declaració de Torres. Fins i tot, plagia el seu exsoci quan afirma que “en el nostre petit món, crec que hem generat coneixement i hem millorat la societat”.

La infanta manté la mateixa postura (esquena rígida, mans entre les cames) durant els primers 40 minuts de sessió. Llegeix atentament tots els documents que va mostrant Horrach. Es manté impertèrrita durant les primeres contradiccions en què cau el seu marit. No es mou un mil·límetre quan sorgeixen les primeres preguntes sobre Aizoon. Continua contemplant la pantalla, tot i que ja només hi apareix el logo gegant del Ministeri de Justícia. La postura impedeix als periodistes de mirar-li la cara. Una tàctica de veterana, en la tretzena sessió del judici.

Urdangarin comença a alterar-se amb les preguntes d’Horrach, especialment les que fan referència als seus honoraris. Cristina fa anotacions al seu minibloc, beu aigua en intervals de 20 o 25 minuts, estira les cames amb exercicis bàsics i variats, es toca els cabells i juga amb l’anell de compromís. El cunyat de Felip VI recupera l’esperit de Torres quan diu: “Sempre hi ha hagut una mica de confusió amb l’expressió 'sense ànim de lucre'. Això no impedeix que hi hagi un superàvit que ha de ser invertit en la mateixa empresa”. Quan Horrach li ho replica, s’altera i respon amb una frase confusa: “Allò important no són les persones, sinó les idees, i per això hem de pagar els honoraris d’aquestes persones”. La infanta llepa, de manera pacient, un caramel que li ha ofert l’assessor fiscal Salvador Trinxet i s’espolsa els calçons.

Horrach hi insisteix i l ’acusat es va irritant de manera progressiva. Els “ho desconec” són substituïts per “com ja he dit”. El fiscal perd els nervis quan Urdangarin assegura que no recorda qui era el gerent de Nóos. “Però com no se n’ha de recordar!”, esclata. “Doncs miri, no me’n record”, respon amb to del nin consentit a qui han agafat fent una entremaliadura. Amb tot, el to del fiscal no arriba, en cap moment, a l’agressivitat que va mostrar, des del minut 1, cap a Torres.

Travessat el llindar del migdia, s’instal·la a la sala un ambient de sopor. La infanta parpelleja amb intensitat però se li noten els esforços per no quedar amb els ulls clucs. El recés és rebut amb un esclat d’alegria continguda pels detinguts. Urdangarin corre cap a la darrera fila, saluda  l’exvicepresident valencià Alfonso Grau, però cerca amb la mirada la seva esposa, que recull ràpidament i surt de la sala. Urdangarin la segueix a un metre. El primer intercanvi verbal no es produeix fins que no es troben en un angle mort a l’altura dels lavabos.

Molts dels protagonistes del judici s’apilonen davant la màquina del cafè. El fiscal Horrach se salta la coa aprofitant que l’advocada de l’Estat, Dolores Ripoll, es troba a primera fila. Intercanvien confidències, relaxats, quan irromp l’advocat de Diego Torres al crit de “perill, perill”. Horrach i Ripoll se’l queden mirant astorats.

Urdangarin torna a la sala sol; ràpidament s’hi incorporen els seus germans. Tots tres conversen  quan apareix la infanta, que els dedica un breu comentari i s’asseu de nou. Per primera vegada, mostra un somriure després d’escoltar un comentari de Trinxet. A la seva esquerra, s'asseu Alfonso Grau, l’exnúmero dos de Rita Barberá, qui també intenta entrar en la conversa. La infanta, incòmoda, assenteix repetidament a la vegada que li va girant la cara. La maniobra evasiva finalitza a la bossa, d’on treu un mocador que es passa ràpidament pel nas i es guarda a la butxaca. Trinxet fa un nou comentari i la infanta recupera el somriure.

Una fila més endavant, l’exdelegada de Madrid 16, Mercedes Coghen, reparteix caramels mentre l’exassessor jurídic de l’Ibatur, Miguel Ángel Bonet, fa una confidència a Matas, qui reacciona amb un sonor cop a l’esquena. “Que bé, no?”, diu a l’únic acusat que es troba actualment a la presó per altres condemnes per corrupció.

L’interrogatori s’endinsa en l’anomenada 'trama valenciana' del cas i la infanta es conté un esternut posant l’avantbraç contra el nas. A mesura que van caient noves contradiccions d’Urdangarin, els acusats es relaxen. L’exsecretari de Turisme valencià, Luis Lobón, té un ipad a les mans mentre Coghen, al seu costat, envia whatsapps d’amagatotis. Matas no para de tossir i Cristina es permet, per primera vegada, un gest plebeu i s'escura la gargamella sonorament.

La sessió de tarda es reprèn amb els ànims decaiguts. Lobón demana el vanto a Coghen, que beu un refresc. La infanta anota constantment al seu minibloc i el secretari judicial fa cara de no saber quina cara posar. Urdangarin cau en més contradiccions, però ja ningú se sobrasalta. Queda clar que la seva estratègia ara és molt diferent de quan va iniciar el seu descens als inferns a la rampa dels jutjats de l'avinguda Alemanya: si llavors estava enfrontat a Torres, ara repeteix, fil per randa, els seus arguments.

Matas i Coghen es passen un xiclet sotamà i Matas somriu, potser, recordant els seus temps gloriosos, quan realitzava altres tipus de maniobres d’aquest estil però amb coses més valuoses que xiclets. Molts dels advocats intenten dissimular el seu desinterès en la recta final de l’interrogatori d’Horrach. Després d’un nou recés, pronuncia les paraules màgiques (“no hi ha més preguntes”) i passa el relleu a l’advocada de l’Estat. Dolores Ripoll torna a exhibir maneres i, com ja va passar amb Torres, està a punt d’enfonsar Urdangarin.

L’exduc de Palma ha insistit en el fet que creia que tot el que va fer era correcte i que mai cap assessor li va dir el contrari. En un moment concret, pèro, ha reconegut que “ alguns treballadors possiblement no van ser ben assignats i no haurien d’haver-se constituït com una despesa d’Aizoon. Els vam donar d’alta a la Seguretat Social, però si Hisenda considera que no està ben fet ho puc reparar, tal com vaig fer el 2009”. “Vostè està dient que si l’Agència Tributària ho considera, està disposat a reparar el dany. Efectivament, considera que no ha fet les coses bé. Està reconeixent que va defraudar?”. A Urdangarin se li ha esborrat la seguretat del rostre i ha acotat el cap. Ja no hi ha hagut cap més 'moment Torres'. En un altre moment, ha assegurat que no entenia la pregunta que li feien; la presidenta del Tribunal li ha demanat si estava cansat i Urdangarin ha mogut el cap afirmativament. Un dia més, la sessió finalitza amb un dels acusats mostrant la bandera blanca.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF