Els goigs ressonen a la Concòrdia

ManacorMilers d'ulls lluents envoltaven un fogueró quan els músics feren sonar les primeres notes dels goigs de Sant Antoni. Eren els ulls astorats d'aquells joves que ja van a l'institut i que per primera vegada viuen de ple la festa que se celebra de nit. Són els de qualsevol pare o de qualsevol cosí gran d'un d'aquests al·lots que recorda aquella bauxa santantoniera difícil d'oblidar arran d'un fogueró. O els ulls de qualsevol padrina que no comprèn com la festa ha agafat tanta força mentre aquell s'aferra fort als seus braços. L'infant mira el foc, els instruments i la gent amb els ulls astorats.

Tots ells, absolutament tots, aixequen el cap i les mirades còmplices s'intercanvien tot d'una amb els que es troben a l'altra banda del foc. Des del subconscient de cadascú comença a fluir aquella sensació de poble encès. Tots estan orgullosos de la festa que, entre tots, saben fer. Se senten acompanyats i els goigs es transformem en un crit de poble amb el ritme del "parapapatxim".

Eren prop de les onze de la nit. La torrada amarada amb vi, mistela i herbes que va precedir l'assaig dels goigs va agermanar els que volgueren assajar el cant que hauran d'entonar dijous a les completes. Els músics de la banda comparegueren aviat. Envoltaren el fogueró i feren tornar petita la plaça de la Concòrdia. Milers de persones volien formar part del cant que a Manacor és sinònim de festa.

L'assaig va ser llarg i els músics aviat se sentiren estrets entre la gent i el fogueró. Però res no importava divendres, l'instrument havia de sonar i baldament la calor del foc fos insuportable, la banda de música va oferir un assaig llarg. Tothom va cantar tant com va voler, però en acabar ningú no va estar assaciat de bauxa.

Una vetlada llarga

Quan els músics de la banda arraconaren els instruments, aparegueren les ximbombes i es cantaren les primeres gloses. Però la gentada que s'havia arreplegat arran del fogueró es transformà aviat en una massa espessa que feia gairebé impossible sentir els cants improvisats que sorgien prop de les ximbombes.

Però la festa de la Concòrdia tot ho arregla i aviat tothom va trobar el seu lloc. La festa s'escampà per la plaça en centenars de converses d'amics. Molts altres acompanyaren els glosadors més experimentats a refrescar pels cafès de la barriada, els caus on s'amaguen molts santantoniers durant la resta de l'any i que conserven l'aspecte de bar de sempre.

Tot i això, la festa a la plaça no va decaure. La gresca arran del fogueró demostrà que l'impuls que ha viscut la glosa en els darrers anys ha fructificat en desenes de glosadors i glosadores joves capaços de plantar cara a qualsevol. El combat de picat, lluny de ser un espectacle estructurat, va demostrar que la modernitat i el jovent no han arraconat les lliçons de dolentia i grosseria elegant de la improvisació.

Llengües esmolades

Molts dels glosadors més experimentats entraren en el combat de picat passades les dues de la matinada. Però els més joves no amollaren i feren befa de tots els que envoltaven el foc i tenien coratge de respondre cantant a les escomeses dels glosadors. Més tard, mestres de la improvisació com Mateu Xurí, Antònia Pipiu, Maribel Servera i Toni Prim acompanyaren els glosadors novells i els que han glosat sempre en el multitudinari combat de paraules arran del foc.

Tot i que, com és habitual, les burles entre glosadors varen predominar en la temàtica de les gloses, l'actualitat municipal i algunes de les mesures preses pel Govern varen passar pel sedàs de les rimes. La zona verda per a la qual quatre coneguts empresaris manacorins demanen catorze milions d'euros a l'Ajuntament, el conflicte educatiu que encetà la implantació del TIL, la política lingüística o la Llei de símbols varen esquitxar molts versos durant la nit.

El sarau va acabar la matinada, quan el sol ja s'alçava. Abans, però, varen sonar les notes del tango més famós del teatre musical manacorí. Una cançó que s'ha convertit en un dels ingredients de la festa a la Concòrdia. Els més desvetlats cantaren plegats el Bàmbols!, la peça musical més famosa de la sarsuela Ai Quaquín! que has vengut de prim, que situa el retorn d'un manacorí emigrat a l'Argentina un dissabte de Sant Antoni.

Tot i que molts tenen la sensació que l'assaig dels goigs és una cita ineludible de la festa, fa poc més de deu anys que se celebra. El Patronat la instituí perquè els joves poguessin aprendre el cant. Ara, cada pic són menys els que necessiten una fotocòpia d'aquells històrics goigs per cantar ben fort a les completes.