El foraster no acabava d’entendre el que li compareixia davant dels ulls. Havia arribat a una illa que li havien venut com a paradisíaca (platges verges, pinars frondosos, aigües turqueses, persones amables que com a màxima preocupació a la vida tenien l’elaboració d’embotits i dolços amb denominació d’origen), i en canvi, només de baixar de l’avió, al control mateix d’equipatges, li havien formulat la pregunta fatídica: “Tu sales o enriqueixes?”. No va saber què podia contestar, de manera que es va resignar a replicar que ell només contribuïa al PIB de la comunitat insular en la migrada mesura que li era possible, i que aspirava a no haver de tirar-se daltabaix del balcó de l’apartament de dues estrelles que li havia aparaulat l’agència de viatges. Sospitava que li podien aplicar alguna mena d’ecotaxa, però mai no s’hauria imaginat que li aplicarien alguna mena de tarifa a favor de les modalitats balears.
El foraster (alguns n’haurien dit guiri) va acomplir el ritual de visitar el centre històric de Palma. Molta història combinada amb un personal perfectament desarrelat que considerava molt autòcton el fet de tenir una barca en un mollet i un cavall a unes cavallerisses, per poder contemplar el paisatge des d’una o altra muntura. Al cap i a la fi, a Mallorca sempre s’ha tractat de colcar els uns damunt dels altres. Però al foraster, o al guiri, aquesta mena de matisos se li escapaven. Es detenia en la contemplació dels cotxes de cavalls de la costa del Conqueridor, es preguntava pel significat de l’escultura de Joan Miró que les vigila (i que cap mallorquí no ha entès mai), i es reservava una opinió tan poc formada com un ou nial. Al foraster, o al guiri, el primer que li semblava obvi era que, davant dels mallorquins, ell no era ningú per formular cap mena d’opinió.
Però de seguida li sorgia una altra pregunta: qui eren, al cap i a la fi, els mallorquins? Pocs metres més amunt dels cotxes de cavalls i d’aquella mena de gall dindi degut a Joan Miró, s’hi trobaven les seus (solemnes, estantisses fins i tot) de les institucions d’autogovern dels illencs. Hi havia l’Ajuntament de Palma, un lloc on havien arribat a oblidar quina diferència hi ha entre sant Sebastià i sant Antoni, i també una olivera que deien que tenia més de mil anys. Una olivera de mil anys! Al foraster, o al guiri, això li semblava formidable. I també li cridava enormement l’atenció que, a pocs metres de la mateixa olivera, hi hagués un edifici militar, una catedral anomenada la Seu, i fins i tot un edifici que abans havia estat ocupat per la dictadura franquista i que ara rebia la molt honorable denominació de Parlament de les Illes Balears.
Va pensar, el guiri o el foraster, que un lloc que rebia el nom de Parlament havia de ser un edifici digne de visitar, i que els debats que es poguessin produir al seu interior havien de tenir un interès especialment rellevant per comprendre la idiosincràsia dels aborígens d’allò que els especialistes en eufemismes anomenaven “un país discontinu”, bàsicament per no haver de dir arxipiélago. De manera que el foraster, o el guiri, va decidir invertir una estona de la seva passejada pel centre de Palma a visitar el Parlament del país, i a escoltar quines eren les qüestions que s’hi parlaven. I cap allà va anar, aprofitant que els naturals del país eren amables i oferien porta franca a qualsevol que manifestés una mica de curiositat per la realitat de l’illa.
La sorpresa del foraster, o del guiri, va ser absolutament formidable quan va comprovar que el debat estel·lar de la sessió parlamentària consistia en una diatriba sobre els registres formals i col·loquials de la llengua pròpia del país. Que hi hagués una institució tan enlairada, i tan plena de símbols i d’estatuària, amb tanta catifa i tanta pompa i circumstància, que dediqués els seus esforços a discutir el sexe dels àngels, amb un govern decidit a contradir totes les recomanacions i tots els guiatges de les institucions i les entitats que avalen la certitud de la ciència filològica. Perquè la filologia, com alguns mallorquins s’entesten a contradir estúpidament, és una ciència. Com ho són la història, el dret, o les belles arts. Si les humanitats no són una ciència, què ho és? I qui ha de dictaminar sobre les seves normes, si no són els científics que treballen severament en aquestes àrees del coneixement?
El foraster, o el guiri, va abandonar l’hemicicle amb la perplexitat d’haver comprovat amb els propis ulls que, a Mallorca, les qüestions científiques quedaven en mans d’una majoria absoluta perfectament accidental, però manegada amb mà de ferro per un president quarterari i el seu mini-jo, un exgarriguer amb una estatura equivalent tant en l’aspecte físic com en l’intel·lectual. El foraster no entenia gairebé res, tret que acabava de contemplar l’espectacle d’un govern que, paradoxalment, detestava la ciutadania que governava. I que es pensava que, fent salar una emissora de televisió, completava les ambicions del seu autoodi.
