Les filles que cerquen els pares assassinats

PorreresHi ha silenci, un sepulcral xiuxiueig entre el tragí de terra humida que s’extreu de la fossa comuna de Porreres. Hi ha cares tristes, clares expressions d’estar davant un acte aixoplugat de solemnitat. I també hi ha llàgrimes. Gent que es mou amb sigil d’un cap a l’altre de la delimitació de la fossa comuna, que es va obrint entre jardins i passadissos del cementeri de Porreres.

“Tenia dos anys quan vingueren a cercar mon pare i no el tornàrem a veure mai més. Acabà aquí”. Catalina Moyà, de Capdepera, té 82 anys i, acompanyat del seu espòs, un dels seus dos fills i una amiga, es belluga entre la munió de gent que escolta Francisco Etxeberria, que dóna compte dels avenços de les exhumacions. Observa, amb ulls llagrimosos, la troballa de les restes. “El meu germà Pep tenia nou anys i jo dos, quan s’endugueren mon pare. El 4 d’agost del 36, quatre feixistes vingueren a ca nostra. Dos entraren per la part de davant la casa i dos més per la de darrera. Mon pare acabava d’arribar de la pedrera de marès. No deixaren ni que es canviàs de roba. Se l’endugueren i vam estar un mes i mig sense tenir-ne cap notícia. El 15 de gener del 37 ens comunicaren que l’havien posat en llibertat. Però el mateix vespre, de la presó de Can Mir, el carregaren a un camió i el dugueren a matar”. Aquest és el testimoni de qui ha viscut sempre amb l’esperança de trobar un dia les seves arrels tallades sense gens de misericòrdia, com les de molta altra gent. El seu pare nomia Baltasar Moyà Bauzà. “Era socialista. Mai se n’amagà”.

Catalina es casà i tingué dos fills: Baltasar i Joan Baltasar. La seva és una història de patiment, d’angúnia, d’injustícia, que cerca la llum. No està sola, hi ha més familiars de víctimes que passegen pel cementiri l’ànsia de recuperar la memòria negada durant tants d’anys.

Sebastià Grimalt té 74 anys. En fa 60 que es construí el panteó de 90 nínxols sobre la fossa comuna dels republicans afusellats. Això pot fer impossible que es trobin tots els cossos. “El va construir un dels principals assassins”, recorda. Des que s’aprovà la Llei de memòria històrica, Sebastià ha tingut contacte amb familiars de víctimes. Un ictus li esborrà el nom de molts dels que foren assassinats allà, però no pot oblidar que els botxins foren capaços de matar “un porrerenc baldat, que no tenia família”. I no pot contenir les llàgrimes. És el sentiment que fa un nus a la gargamella. Com també ho és escoltar Antònia Moll, de 93 anys, de Porreres. Tenia 13 anys quan mataren el seu pare, Mateu Moll ‘Ratat’, de 39 anys, i el tiraren a un pou de la zona de Sant Lluís, “amb tres o quatre companys més”. No se’n coneix el lloc exacte. Un mes i mig després del seu assassinat, nasqué la quarta filla.

“Una veïna del poble m’ha dit que venia al cementeri perquè tenia sentiment de culpabilitat i jo li he respost que no n’havia de tenir”. Era el relat serè de Maria Antònia Oliver, presidenta de l’associació Memòria Històrica, que provocà més d’un calfred al nombrós públic que dijous, a la sala de plens de l’Ajuntament, acabava d’escoltar Francisco Etxeberria, que explicà els treballs de la jornada de dijous i que afegí: “De cap manera podem fer-nos responsables del que va passar”.