Balears 24/06/2013

Les festes de Sant Joan, metàfores de l'eufòria

Forans i ciutadellencs suen plegats en l'aglomerada festa

Pere Antoni Pons
4 min
Els visitants fan milers de fotos als cavallers.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella sempre són les festes de Sant Joan de Ciutadella -i ja se'm perdonarà la tautologia-, però com en tot hi ha coses que van canviant amb el pas del temps. Enguany, per exemple, la nit dels festers ha estat menys animada que en altres ocasions. Segons diuen, la raó és la fiança de 300 euros que, des de fa dos anys, l'Ajuntament exigeix per muntar un fogueró al carrer. Els doblers són en concepte d'assegurança -per si hi hagués desperfectes al paviment- i ha fet que el nombre de festers hagi baixat de manera notable.

Això no vol dir que la disbauxa dels festers, celebrada durant la nit del 22, no anàs animada. Va ser una animació, però, continguda. Com si els ciutadellencs -i els milers de forans que han vingut per Sant Joan- sabessin que no era arribat el moment dels excessos, que els convenia reservar forces, que la batalla important començava l'endemà al dematí. Mares joves, morenes i guapíssimes passegen amb els seus fillets adormits en braços o dins els cotxets. Tot bull i riu i batega, i ragen i corren els primers ginets. Amb moderació, però. Encara amb moderació.

Els únics que van festivament desbocats són -segons els mateixos ciutadellencs- els que no tenen ni idea de què va la festa. És una conclusió producte del xovinisme o de la pura observació de la realitat? Supòs que un poc de tot, però es fa difícil no donar-los la raó en passar pel costat d'un grup de mascles, ja en la trentena, en ple comiat de fadrí. El nuvi va amb la indumentària oficial d'aquests esdeveniments: perruca rossa, roba de daurats horteríssims... Els demanam d'on són: de Palma. Plaf! Al cap d'una estona, un grup semblant a l'anterior ens passa pel costat. Aquests són de Maó. Tot plegat sembla el principi d'un mal acudit… Estaria bé saber si, al final de la festa, uns i altres hauran aconseguit sobreviure intactes a l'experiència.

La rivalitat entre ciutadellencs i maonesos és coneguda per tothom, i s'escampa pertot. Encara durant els festers escolt els Fru-Frús -una meravella- amb un jove català casat amb una ciutadellenca i instal·lat a Menorca des de fa molts anys. Li dic que m'ha de recitar les lletres de les cançons, així me les aprendré i podré cantar-les. Amb la cara seriosa (però rient amb els ulls), em diu: "Jo només em sé les cançons que em permeten sobreviure". "Com ara quines?", li torn a demanar. Com ara "boti, boti, boti, maonès es qui no boti!".

Les festes de Sant Joan d'enguany també seran recordades perquè, per primera vegada en tres dècades, no ha fet aparició l'home del julivert. La tradició va començar fa una trentena d'anys, quan un pagès es dirigia cap a la plaça amb la seva mobylette carregada de julivert. La intenció era vendre'l al mercat. Eren les sis de la matinada, però, i un grup de joves alegres assaltaren el pagès i començaren a tirar julivert pertot. Si el bon home s'hagués enrabiat, tot plegat hauria quedat en una mostra d'incivisme simpàtic i ràpidament s'hauria oblidat. El bon home s'ho va prendre bé, tanmateix, i va anar a cercar més julivert, i a més va anunciar que cada any, aquell dia i en aquella hora, passaria per allà amb el mateix carregament. Així es com es va convertir en una tradició -que la jubilació de l'home, enguany, ha interromput. Hi ha hagut, això sí, temptatives de perpetuar-la. Qualcú s'ha oferit per seguir-la. Amb la condició, però, que havien de donar-li "tot aclarit"; és a dir, li havien de sembrar el julivert, li havien de collir, etcètera. No hi ha hagut pacte. Així és, senyores i senyors, com s'acaben les tradicions.

El dematí del 23 tot Ciutadella s'aixeca expectant. Tot és posar un peu al carrer i veure ciutadellencs amb un o altre distintiu santjoaner: capells, penjolls, mocadors i camisetes… Tothom du roba de batalla: ideal per ser esquitxada, embrutada, estirada i esgarrapada.

Assistir al primer toc de flabiol és una aventura complicada. Llevat que t'agradin les aglomeracions i suar en companyia de desconeguts mig borratxos: aleshores, això és el paradís. Sobretot quan et penses que t'has col·locat a bon lloc davant de cal caixer senyor i, de cop, arriba en tropell un grup de joves cridant " puesto, puesto " i fent-se espai entre la gentada. Fan pensar en aquells ariets que els exèrcits medievals utilitzaven per esbotzar les portasses de les fortaleses més inexpugnables.

Dos col·legues parteixen cap a l'entrada de cal caixer senyor per veure i sentir des de primera fila el primer toc de flabiol. Els veig partir: impol·luts, riallers, àgils: tan joves, tenen tota la vida per endavant... Quan tornen, van xops de suor i estan acalorats i exhaustos. Semblen Tom Hanks i companyia a Salvar el soldat Ryan : just després del desembarcament.

A les sis de la tarda és quan hi ha l'entrada dels cavallers al Caragol del Born. Ara sí, la festa ja ha començat. La música, les empentes, la multitud enfervorida: tot és un pretext per a l'aparició dels cavalls. Sobretot, però, els cavalls són una apologia de la felicitat. Excepte quan s'alcen, imponents i majestuosos: aleshores són, simplement i pura, una metàfora de l'eufòria.

stats