Una espera eterna per poder ajuntar eternitats
La filla de Rafel Cifre vol unir les restes del seu pare, identificat a Porreres, amb les de la seva mare
PalmaTic, tic, tic i tac. El temps s’estanca, després de córrer relaxat en la seva mesura. El seu pas es relativitza quan vius amb una esperança que saps que s’allunya d’una possible realitat. Ara bé, quan t’enfrontes cara a cara amb la certesa, el seu pas s’enquista. Tic, tic, tic i tac. “S’ha fet llarga, l’espera. Jo tenc 81 anys... però esper el moment que me’l donin. Ara se’m farà més llarg”. Aquestes són les paraules de Concepció Cifre, la filla de Rafel Cifre, veí del Molinar i una de les catorze víctimes de la repressió identificades a la fossa de Porreres. Diu que ha hagut d’esperar molt per conèixer on resta el seu pare, però que ara el temps li passa molt més lent: espera que li’n donin les restes per poder-les unir amb les de la seva mare. Una espera eterna per poder ajuntar eternitats.
Concepció Cifre passa nervis i “angoixa” des que va conèixer que el seu pare estava a Porreres. El net de Rafel Cifre, Juan Carlos Lucena, l’acompanya i reflexiona amb ella: “Passen tants d’anys... però, després, etapes més petites pareixen més llargues. És normal, és son pare”.
Cifre devia tenir uns 30 anys quan se’l varen endur a Porreres. Vivia amagat, tot i que, segons explica la família, ell no estava implicat directament en cap tipus de revolta. “Ell era sabater, però en els papers posa que era picapedrer”, conta la seva filla. Això sí, tenia un cunyat directament vinculat amb “els rojos”, i tal vegada la relació el va condemnar. Segons conten, només tocar peus a terra, Cifre es posava a cantar. Era un home feliç, familiar. També ensenyava música a les filles, però, “després, tot es va acabar...”.
Devia ser el setembre del 1936 quan se l’endugueren a la presó de Can Mir. Allà, segons daten les cartes que anava enviant a la seva dona, hi va estar uns quatre mesos. No se’n va poder acomiadar ni per escrit, com sí que varen fer tants altres. La dona li duia roba neta i s’enduia la bruta. Un dia, no el varen trobar: “L’hem amollat”, digueren. Des de finals de 1936 fins fa pocs dies, ha estat desaparegut en cos, però present sempre en el record de la família.
S’entrega per la família
Concepció Cifre només feia 15 dies que havia nat quan empresonaren el seu pare. Ell va decidir entregar-se perquè pensava que potser milloraria la situació de la seva família, si el poguessin fer lliure. Quan estava amagat, no podia ajudar la seva dona ni els seus cinc fills. Cifre filla i Lucena guarden alguna imatge ben antiga del seu parent, a més de correspondència que enviava a la seva mare. Cartes de setembre, d’octubre, de novembre i de desembre de 1936. Hi demana, sovint, com està na Conchita. “Estic content de saber que la nostra Conchitaja menja”, es pot llegir en una. Allà també explica que és a la presó amb el seu cosí i altres persones. Envia records, fins i tot, a veïns, i recorda a la seva dona que l’estima. En altres cartes, es poden veure parts retxades, “com si hagués passat un temps de censura”, apunta Lucena.
Quan Concepció Cifre va saber que el seu pare estava a la fossa de Porreres, una alegria li va recórrer el cos. “Em va agafar tremolor, em trobava tota sola en aquell moment. Ara només fris que me’l tornin”, explica. Això sí, sap que la tranquil·litat és més a prop que mai. “Saber que mon pare i ma mare estaran amb mi és molt important”, especifica.
El després de la detenció
La dona de Cifre i les seves filles varen ser també víctimes directes de la repressió. El seu empresonament i la situació que va viure l’Estat franquista va dur a una etapa de “molta misèria i poc menjar”. Concepció Cifre diu que la seva mare feia feina nit i dia per poder donar un tros de pa a les quatre filles i al fill. Era sabatera i cosia, “dormia una hora amb el cap damunt la màquina i continuava”, explica la seva filla, qui no va poder anar a escola per poder donar un cop de mà. A devers set anys, havia d’ajudar a posar cola a les sabates, tallar fils i fer algunes feines de casa. I el descans era damunt un llit d’espart, on les úniques mantes eren la roba que es treien per dormir.
Des del 1984, quan varen tornar de viure a Veneçuela, Cifre filla ha duit flors cada any a la fossa del cementeri de Palma. Allà, honoríficament, hi ha inscrit el nom de Rafel Cifre en una placa. Per tot el que ha succeït fins ara, en matèria d’investigació i de lluitar per recuperar la dignitat, els Cifre volen donar les gràcies a Memòria de Mallorca. Ara cal esperar de nou, i entre el tic i el tac s’han fet passes per recuperar la dignitat robada per la repressió i el feixisme.
