‘El profeta’.- Darrera criatura de La Calòrica, una companyia que any rere any ens visita i amb la qual sempre havia quedat amb la sensació que entre ells i jo hi havia un decalatge generacional. Sempre m’agradava mes el què, el punt de partida, que el com, però deix constància que mai no he deixat de mirar-los amb moltes ganes que m’agradessin per raons que no vénen al cas. Han arribat a Manacor amb El profeta, de creació col·lectiva, que ja és mèrit, repuntat finalment per Israel Sola, que també exerceix de director, amb Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol com a intèrprets d’aquestes tres històries que es van intercalant a la perfecció. La primera és una història actual amb un conflicte familiar com a vehicle d’una curació miraculosa, o no tant. La segona va d’aparicions: dues germanes de principis del segle XX, en la qual una d’elles té aparicions celestials i l’altra busca la solució en un capellà que veu en la fe l’única solució del problema. I una tercera en la qual fa un retrat poc amable del famós metge sud-africà Christiaan Barnard poc abans de fer el primer trasplantament de cor a final de la dècada dels seixanta.
Potser pugui semblar que són difícils d’engaltar, però ho fan a un ritme que es converteix en un dels grans trumfos de l’obra. Però no tan sols això, perquè obliga els tres actors a un tour de force tan brutal com impecable. El punt de mira de gairebé tots els espectacles de la companyia era alt, però diria que aquest cop l’han apujat una mica més, amb una maduresa que fins ara no havien trobat. Una maduresa en tots els sentits, tant temàtica com formal i interpretativa. Els tres actors estan de nota, i no s’ho han posat fàcil. La Calòrica ha passat de ser una promesa per convertir-se en una realitat. I ho ha fet amb exigència, sense fer concessions, ans al contrari. El molt ambiciós retrat de la condició humana és notable, acurat, investigat, amb una dramatúrgia mil·limetrada, per arribar a un resultat que els obre les portes al teatre en majúscules.
‘Club Columbia’.- Són 50 microrelats editats per Daniel Higiénico, un habitual del Teatre del Mar, que ha decidit posar-los sobre l’escenari amb l’ajuda de la música i un pantalla on es van projectant les imatges antigues de l’orquestra que suposadament l’acompanya, un pianista que li serveix de música per a les seves cançons o fins d’altres que formen elles mateixes el bessó d’alguna de les històries. Desigual, molt desigual. A la dramatització i al nexe d’unió de les històries, hi manca treball. No val qualsevol cosa i el personatge el·líptic de Don Pastafiori no té prou gràcia ni pes com perquè tot tingui un mínim de coherència. Per tot això hi not a faltar la mà d’un dramaturg i d’un director, cosa que no implica que no hi hagi a l’espectacle alguns relats que són una troballa enginyosa. La de Marilyn Monroe és tan brutal com brillant, acompanyada de les imatges de l’assassinat de John F. Kennedy. Com no podia ser d’altra manera, no cal dir que el més aconseguit és quan Daniel Higiénico fa el que sap fer: cantar i compondre cançons. Però això no és suficient, perquè el director, autor i intèrpret vol anar molt més enllà i no hi arriba.
