La “deshumanització” de la medicina, un reflex de la societat

PalmaExperts en medicina i humanitats de països d’arreu del món (el Regne Unit, Espanya, Rússia, el Brasil, l’Índia, els Estats Units, el Canadà) varen prendre part ahir i despús-ahir a Palma en el primer simposi El metge com a humanista, que reuní uns seixanta professionals i estudiants de Medicina de diverses universitats.

Un dels principals objectius d’aquest simposi, integrat en un projecte pedagògic més ampli, era crear una associació internacional que, entre altres coses, treballi per desenvolupar maneres d’introduir les humanitats al pla d’estudis i a la pràctica mèdica. “Volem tenir contactes amb el màxim de països possible. Ara som vuit, però volem fer contactes amb la Xina i el Japó, perquè podem aprendre molt dels diferents punts de vista en educació mèdica que hi ha”, explica Jonathan McFarland, membre del comitè organitzador.

Revolució tecnològica

Els avenços tecnològics han revolucionat la societat i, per descomptat, també la medicina. Avui dia es poden curar malalties que fa 100 anys eren incurables. “Aquests avenços que estan beneficiant molta gent estan apartant la part humanística i relegant-la a un racó”, lamenta McFarland.

“Els nostres estudiants, quan arriben, volen aprendre a tenir un tracte més humà amb el pacient, però aviat tota la pressió és per la tècnica i al final trien aquelles especialitats en les quals hi ha unes tècniques més sofisticades i més atractives des del punt de vista tècnic, no científic”, assenyala Joaquim Gea, membre del comitè organitzador i degà de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Davant aquesta situació, McFarland i Gea es demanen si les humanitats podrien tenir la clau per desbloquejar l’educació mèdica i la pràctica del futur.

Educació mèdica

“Allò important no és tenir una assignatura d’humanitats, sinó incoporar-les dins tota l’educació mèdica”, defensa McFarland. En aquest sentit, Gea reconeix que “el marc legal t’obliga a moltes coses en medicina i et deixa poc joc”. A més, han de lluitar amb un sistema d’avaluació en què els números són el que compta. “Els darrers anys estan obsessionats per un bon MIR. És complex perquè els vols transmetre uns valors que els facin bons metges, els vols transmetre una sèrie d’habilitats que no els valoraran en el MIR i han de respondre 250 preguntes de resposta múltiple”, subratlla Gea. “Hauríem d’escollir professors no només basats en el seu currículum tècnic, sinó en la seva capacitat per empatitzar amb el pacient; aquesta part la tenim oblidada”, confessa.

Relació metge-pacient

Malgrat tots els canvis que ha patit la medicina, la base continua sent la mateixa: un metge i un pacient. Aquesta relació, però, és cada vegada manco humana. “Als anys 70, Edmund Pellegrino parlava dels pecats de la medicina, com la sobremedicació, la sobreespecialització o el distanciament de la relació metge-pacient, i ara encara és més greu que en aquella època”, apunta McFarland. “Com més anys de recorregut tens més t’adones que el paper del metge és acompanyar, apropar-te al pacient, empatitzar amb el seu patiment, i això ens falta”, reconeix Gea. L’exemple més clar és el del pacient crònic. “En realitat no el cures, sinó que el millores un poc, el consoles, que és just el que el pacient necessita”, destaca.

“Hem generat unes condicions d’atenció que formalment poden ser correctes, però el poc temps que tens per dedicar al pacient i el fet que no es cobreixin baixes generen unes condicions tan dolentes que rebenten tota la vocació i la visió humanística que pots transmetre durant la carrera”, lamenta Gea. Per tal de canviar aquesta tendència, assegura, cal que el sistema de salut tingui la convicció profunda que la relació metge-pacient té aspectes que no són tècnics. I qui té la clau del canvi? Gea ho té ben clar: “La societat ho exigirà”.