La demència: infradiagnosticada en vida, infranotificada en la mort
Un estudi estima que a les Balears la proporció no detectada supera el 65%
PalmaLa demència és una “epidèmia silenciosa” que fa anys que es denuncia. Diversos estudis ressalten l’alt nombre de casos infradectats arreu del món i posen de manifest que, tot i representar un greu problema de salut pública, hi ha una discordança entre l’epidemiologia i la pràctica clínica. Així mateix, alerten que els professionals continuen sense ser sensibles als signes d’afectació cognitiva, especialment en la demència lleu.
Segons recull un estudi realitzat per les neuròlogues de l’hospital de Son Llàtzer Ana Espino, Clara Arbos i Ingrid Pérez –publicat a l’Anuari de l’envelliment 2017–, una recent metaanàlisi que inclou 23 estudis internacionals realitzats en àmbits residencials i d’atenció primària situa la demència no detectada entorn del 61,7%. Ser home, molt ancià, viure tot sol, tenir un grau lleu de demència i escassos símptomes conductuals és, segons un treball anterior de Savva i Arthur, el fenotip en què la infradetecció és més alta.
En el cas de les Illes Balears, l’estudi d’Espino, Arbos i Pérez apunta que, tenint en compte les dades de prevalença de demència en atenció primària sobre un cens a les Illes Balears de 166.592 persones majors de 65 anys (2015), n’hi hauria d’haver 30.819 pacients. No obstant això, el 2015 l’IB-Salut va registrar 10.557 pacients amb un problema actiu de demència, de manera que s’estima que a les Balears hi hauria una proporció de demència no detectada superior al 65%.
Causes
L’estudi d’Espino, Arbos i Pérez assenyala que existeixen diverses raons per les quals el reconeixement de la demència és tan baix. Una d’elles és que de vegades ni la mateixa família percep el deteriorament, la qual cosa agreuja més la situació, sobretot si el metge en confia perquè l’alerti dels símptomes cognitius. Així mateix, hi ha encara una manca de familiaritat amb els símptomes precoços de les demències, especialment en demències no-alzhèimer, i manca formació específica en aquesta àrea. La falta de recursos i de temps de les visites, i el baix ús dels tests de filtratge cognitiu tampoc no hi ajuden.
També pot passar, alerta l’estudi, que fins i tot detectant la demència hi hagi resistència a prosseguir-ne l’estudi diagnòstic perquè encara hi ha molts metges que tenen poca confiança en els avantatges del diagnòstic i les opcions terapèutiques d’una demència.
En l’àmbit hospitalari, la identificació d’aquests pacients una vegada entren per urgències tampoc no és fàcil. En aquest sentit, l’estudi realitzat per les neuròlogues de Son Llàtzer posa de manifest la necessitat d’incorporar la valoració de l’estat mental dels pacients ingressats com un signe vital i que es consideri que la síndrome confusional aguda és un signe d’alerta i un factor de risc per a l’evolució posterior a demència.
Beneficis del diagnòstic precoç
Diversos estudis apunten que el diagnòstic precoç redueix l’ansietat en pacients i familiars i permet afrontar millor situacions i problemes que ens fases avançades seran més difícils de resoldre com, per exemple, decisions sobre tutela o el document de voluntats anticipades. A més, facilita l’accés a ajudes sociosanitàries i allarga el temps d’autonomia i permanència al propi domicili. Des del punt de vista del facultatiu, li permet usar els tractaments adequats en cada fase, prevenir situacions de risc associades a la demència, com les caigudes accidentals o no seguir adequadament el tractament.
La demenècia està infradiagnosticada en vida, però també està infranotificada en mort. El fet que els certificats de defunció de pacients amb demència acostumin a situar les complicacions en primer lloc impedeix determinar el nombre de morts per alzhèimer o altres demències.
L’estudi ressalta que aquesta situació també evidencia la falta de consciència de la importància de la demència com a causa de mort. De fet, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any 2013 la demència i l’alzhèimer varen ser la cinquena i la setena causes de mort més habituals a l’Estat. Finalment, l’estudi recorda que “la idea que envelliment és igual a demència hauria de ser desterrada”.
