ESPORT PER TRENCAR BARRERES

Una cursa decidida que no aturarà ni el darrer raig de llum

L’atleta Joan Munar aspira a una medalla en la modalitat dels 400 metres lliures en els Paralímpics de Rio

Gairebé totes les travesses assenyalen Joan Munar com un dels favorits a medalla en la categoria dels 400 metres T12 en els propers Jocs Paralímpics de Rio. El calvianer, de només 20 anys, afronta la segona cita olímpica, la primera en categories individuals. “A Londres vaig participar-hi amb l’equip de relleu. El meu únic objectiu era fer-ho bé i aprendre’n. Rio és una altra cosa. Ja són els meus Jocs”, afirma modest, però segur, a la pista de Magaluf on ha entrenat la major part de la carrera esportiva.

Entre l’elit

Només una quarta part de la delegació espanyola en els Jocs Paralímpics entrena habitualment en centres d’alt rendiment esportiu. Munar forma part d’aquesta minoria. Després d’una irrupció fulgurant en el món de l’atletisme, va decidir fer el salt al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, a Barcelona, on, des de fa un any, comparteix esforços amb desenes de joves esportistes. “Estic molt content. El canvi és notable, tots som esportistes i me n’agrada l’ambient”, assegura. Al CAR, és l’únic esportista amb discapacitat entre els atletes, però assegura que sempre l’han fet sentir com un més. De fet, assenyala els seus companys quan se li fa la pregunta fàcil de qui són els seus referents en l’atletisme. “No tinc cap heroi. Per mi, el meu referent són ells. És gent molt bona i que també lluita per competir als campionats europeus, per intentar fer-hi marques mínimes per als Jocs. Valor molt poder conviure amb una persona sense discapacitat que estigui al meu nivell”, explica.

De fet, a Rio ha elegit un dels seus companys perquè li faci de guia durant les curses, una responsabilitat extrema perquè una nova normativa els obliga a córrer lligats amb una corda. Per tant, la sincronització ha de ser extrema. “En el darrer Mundial, a Qatar, corria sol i em van desqualificar a la final dels 200 metres per trepitjar la línia”, explica. Munar sap que es troba davant una oportunitat immillorable i no vol deixar res a l’atzar. Actualment ostenta la tercera millor marca mundial en 400 metres i la cinquena en 200. La doble medalla que va aconseguir en el darrer Campionat d’Europa, el mes de juny, es podria repetir en el millor dels escenaris. “Per nosaltres, competir a aquest nivell és el millor que podria passar-nos. És com si no tinguéssim una discapacitat. Sí, és clar, hem de córrer d’una altra manera, d’una manera adaptada. Però podem anar-hi, a uns Jocs”, reivindica.

Distàncies que s’escurcen

Els companys el tracten de tu a tu, però admet que encara hi ha una escletxa considerable entre ambdues categories d’esportistes. “Nosaltres també cobrem beques que depenen dels nostres resultats. La quantitat és menor, però s’està igualant pic a pic. A les Olimpíades, per exemple, fa uns anys, la diferència entre el que es pagava per una medalla en cada competició era abismal, però anem retallant”. Part d’aquest acostament és el creixent interès de les televisions i els patrocinadors. “Els mitjans encara haurien d’estirar una mica, però Rio, per exemple, ja serà retransmès íntegrament per Teledeporte. Crec que d’aquí a 5 o 10 anys, l’esport paralímpic ja estarà normalitzat”, diu, tot i que és conscient que “els que ens dediquem a l’atletisme no ho feim per diners, perquè ningú no s’hi guanya la vida excepte Usain Bolt. Encara que siguis campió d’Espanya, no en tens prou”. Preguntat per un altre tòpic, la comparació amb els salaris astronòmics dels futbolistes, respon amb tota la tranquil·litat: “no ens enfadam, per això. L’atletisme no mou tants doblers perquè a la gent no li agrada tant. Per tant, els mitjans i la publicitat li presten manco atenció”.

Amb naturalitat

Munar pateix de retinosis des del naixement. Es tracta d’una malaltia crònica de caràcter degeneratiu. Actualment, explica, es pot moure amb autonomia en espais coneguts a plena llum del dia, com per exemple la pista d’atletisme de Magaluf. En canvi, “aquí al darrere, on hi ha la pista coberta, és molt fosc i no hi veuria res”, afegeix. La naturalitat és la constant en la conversa amb Munar. “Tota la vida he viscut així. No sé el que és veure-hi bé. Per tant, no m’he plantejat mai res”, diu, tot recordant que de petit jugava al futbol però que ho va haver de deixar als 13 anys, quan va començar a tenir dificultats per veure la pilota. Llavors, li van recomanar que es dedicàs a l’atletisme i, al cap de tres anys, ja disputava els primers Jocs Olímpics. Ara, assegura que no li preocupa que algun dia perdi la vista del tot. “Hi ha categories de cecs totals, no tinc por, ja que podré competir”, diu. L’únic límit és a dins seu: “Jo, fins que pugui o tingui il·lusió, correré. Tinc clar que quan deixi de gaudir l’esport d’alt nivell, ja no valdrà la pena”.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF