Quan les coses no van bé diuen que sempre poden anar pitjor. Quan semblava que el Mallorca havia tocat fons, l’Eibar el va enfonsar una mica més. La setmana que els capitans havien sortit a demanar el suport de l’afició i la unitat de tot el mallorquinisme, l’equip va ser incapaç d’oferir una victòria que obrís una escletxa d’esperança per finalitzar la temporada. La derrota contra els armeros -que, cal recordar-ho, lluiten per l’ascens directe amb un dels pressupostos més baixos de la categoria- deixa el conjunt vermell en una situació més que dramàtica, després d’enllaçar la cinquena derrota consecutiva. Més que alarmant, perquè malgrat que fa jornades que sona el sometent, ningú ha trobat la manera d’apagar-lo.
A un punt de les posicions de descens, a tres del coer. Amb un tècnic, Lluís Carreras, que d’ençà de la seva arribada només ha aconseguit sumar vuit punts dels trenta que s’han posat en joc. Amb una directiva de circ. Amb una afició que ja ni tan sols s’indigna amb el seu equip. Amb el seu club. Oiada de l’espectacle que li toca viure. I uns jugadors presa del pànic. No estan habituats, com ja demostraren el curs passat, a batallar a la corda fluixa de les posicions de descens.
No va ser dels pitjors partits d’aquest curs, però amb una simple comparativa amb la manera de defensar de bascos i mallorquins tot s’entén. Els jugadors de l’Eibar es tiraven amb l’ànima per tapar les possibilitats de rematada dels vermells. Els del Mallorca permeteren a Mainz pensar-s’ho, escollir quin tipus de cafè volia, remenar-lo, ensumar la flaire que desprenia, prendre-se’l i, després, batre Miño. Una apatia molt difícil d’explicar, perquè fins al moment del primer gol no s’havia manifestat d’una manera tan escandalosa. A partir d’aleshores, ja no hi va haver més història. El Mallorca havia tornat a ser víctima dels seus propis mals. I això, justament la setmana que havien dit que s’hi deixarien l’ànima.
Seria injust carregar el mort a Lluís Carreras, encara que també s’ha de reconèixer que no ha sabut prémer la tecla que havia d’enlairar l’equip. Però arribats a aquest punt, cal demanar-se quina solució es pot aplicar a un equip la majoria de jugadors del qual no vestiran la camiseta vermella la propera temporada.
Destituir el tècnic de Sant Pol i posar al capdavant del vestidor un entrenador del perfil de Miquel Àngel Nadal o Javier Olaizola? Que els capitans agafin les regnes de la caseta i l’autogestió sigui el camí fins a final de temporada? Que Llorenç Serra Ferrer, l’ideòleg i executor principal de tot aquest desgavell, es posi el xandall i baixi a la gespa? O potser, i posant-nos en una situació hipotètica, que la directiva al complet dimiteixi i una junta de salvació mallorquinista dirigeixi el club fins a trobar un comprador?
No ho sé. El que està clar és que resten cinc jornades i el Mallorca encara es pot enfonsar més. El panorama no és gens esperançador perquè es va de cul, costa per avall i, de moment, sense frens.
