Publicitat
Publicitat

ECONOMIA

La crisi econòmica: vida, mort i resurrecció dels microcrèdits

Les microfinances van morir amb la caiguda de les caixes d’estalvi, però tornen a aparèixer

Petites quantitats de doblers que es tornen en un període petit de temps i que serveixen per fomentar l’autoocupació de persones en risc d’exclusió social i financera (és a dir, sense accés al crèdit). Aquesta és l’essència dels microcrèdits, que fomenten el desenvolupament econòmic de qui ha quedat fora del mercat laboral.

Però la idea va més enllà: “Hi ha tot un procés d’acompanyament en què ajudes aquestes persones a veure oportunitats de negoci, és una cosa molt més rica que un programa de microcrèdits”. Antoni Sierra és director de Treball Solidari, una entitat que treballa, a través d’un programa de suport a l’autoocupació, amb dones en risc d’exclusió social a Palma.

“Des del 2011, hem treballat amb 102 dones. Actualment, al programa n’hi ha 81 i estam exportant el nostre projecte a Madrid i a Barcelona”, explica Antoni. Abans del 2011, aquesta entitat treballava amb petits agricultors de l’Amèrica Central, però, amb la crisi, van decidir “aplicar el que sabíem fer: un programa d’autoocupació per a dones en situació de vulnerabilitat”.

Curiosament, la crisi va suposar la mort del projecte pilot de microcrèdit que va impulsar la Fundación ICO entre el 2008 i el 2012 a Sevilla, Pamplona i Barcelona. Silvia Consuegra va ser una de les impulsores d’aquesta iniciativa i explica que, amb la caiguda de les caixes d’estalvis, “el projecte es va quedar sense el seu soci natural”.

Per Consuegra, “l’esquema de treball entre allò que és social i allò que és financer ja existia, però no he tornat a trobar ningú que reivindiqui aquest model”. Per això, considera que les entitats financeres han de “reconèixer el seu paper de motor dins de l’economia local”.

En qualsevol cas, l’equilibri entre l’impacte social d’un projecte i la seva sostenibilitat és difícil. Almenys així ho considera Marcel Abbad, president de l’Associació espanyola de microfinances, que opina que s’ha de cercar un “balanç”, ja que “a mesura que augmenta i creix el teu negoci, es redueix l’impacte social que genera”. Abbad, que ha creat la seva pròpia microfinancera, explica que el sistema de col·laboració per ajudar persones amb dificultats no és nou i recorda que els grups d’ajuda mútua van començar a funcionar fa segles, però que ara tornen a l’estat espanyol.

“No hi ha una idea estratègica de vendre i endeutar, al darrera hi ha valors socials”, afirma. Tot i així, considera que les microfinances, que “vénen de la informalitat”, requereixen una regulació: “Europa deixa 1.750 milions d’euros en microcrèdits”, diu, “però encara no hi ha una llei de microfinances a Espanya”.

En qualsevol cas, per Abbad, el camí cap a la regulació d’aquesta activitat des de la UE “és un procés sense fi”, ja que les microfinances passen a convertir-se en un “sector”, fet que suposa el risc de perdre el vessant social perquè “quan una activitat atreu doblers, se’n prioritza la rendibilitat” i es perd “l’artesania de les persones, que no genera beneficis”.

El debat és en si aquestes entitats han de ser sostenibles o no, i en com es pot trobar l’equilibri. Però allò que és una realitat són els alts índexs de devolució de crèdit que registren les microfinances. Per què? Sierra, Consuegra i Abbad ho tenen clar: per la confiança i el compromís de les persones que participen en els programes.

En aquest tipus de projectes, les persones formen grups de treball en què s’ajuden les unes a les altres, per tal de dur a terme les seves inciatives. Funcionen com una xarxa de suport tant formal com informal. Es reuneixen periòdicament i comparteixen experiències, al mateix temps que el personal de l’entitat les guia i les assessora per invertir el crèdit que cada una hagi demanat.

Es tracta d’una pràctica molt estesa en d’altres països del món, sobretot de l’Amèrica Llatina. De fet, allà treballen més de 3.000 entitats financeres, hi ha 130 milions de persones beneficiàries de microcrèdits i s’hi han deixat uns 11.000 milions de dólars.

Per Sierra, el model americà és “difícil de desenvolupar a Europa” i, per això, des de Treball Solidari van decidir adaptar-lo i modificar-ne alguns elements. En cas de morositat, per exemple, a l’Amèrica Llatina és habitual que, si un membre del grup no paga el seu deute, l’assumeixi la resta. “Aquí vam decidir que no es donen microcrèdits a una dona si una altra no ha pagat el seu deute, sinó que avanci 50 euros del que deu la seva companya”, afirma.

Així, es generen xarxes de compromís i solidaritat entre els dones de cada grup. “Demanam temps a les dones, que es coneguin entre elles, es reuneixin i coneguin, també, els projectes que tenen les seves companyes. I, a més, fem un acompanyament”, explica Sierra. “No ens tiram a la piscina. Primer la construïm, després l’omplim d’aigua i, finalment, ens hi tiram”.

Els requisits per passar a formar part d’un dels grups són tres: estar en situació de risc d’exclusió social o financera, tenir un negoci que generi ingressos o una proposta d’inversió i tenir voluntat d’assumir compromisos.

Des de Treball Solidari asseguren que les microfinances són una eina cap al desenvolupament i l’emancipació, i es pregunten per la controvèrsia que genera plantejar l’eradicació de la pobresa a través de microcrèdits. En aquest sentit, Antoni Sierra reconeix que podria parèixer que “bancaritzam la pobresa, que volem endeutar totes aquestes persones”. En realitat, però, allò que s’està fent és donar-los una oportunitat de negoci, que va acompanyada d’assessorament amb l’objectiu que puguin independitzar-se i emancipar-se.