CALENT I FRED

El costum ancestral de la festa

Plena d’agost, un terç dels nostres pobles bullen de bauxa, mentre un altre cura la ressaca i el darrer tercerol prepara els lluentons. Les festes estiuenques tenen avui un component eminentment lúdic, de disbauxa alcohòlica i revetllera. Aquesta és la imatge que el món té de nosaltres, perquè és la que bàsicament li mostram, ja sigui en forma d’anunci cerveser amb megapressupost i estels rutilants del cel·luloide o simplement amb el tractament simplista i frívol que el paper rosa groguenc dóna a les notícies que generen les celebrities, tan plebees com patrícies, que vénen aquests dies a posar el cul en remull a les nostres illes. Que s’associï casa nostra amb la idea d’un lloc on relaxar-se i passar-ho bé, en un entorn privilegiat, no pareix ‘per se’ una mala notícia, sinó al contrari. El que sí que sembla trist és que, després de seixanta anys, no hàgim estats capaços de sumar a la postal, més camp, més natura, més cultura... En definitiva, més realitat, més diferència, més profit i més valor.

Antany, les festes d’estiu representaven, a banda del preceptiu honrament del Sant, Santa o mare de Déu de torn, un parèntesi d’esbarjo dins la temporada amb més càrrega de feina per a la gent que vivia de la terra, és a dir la majoria. Ball, suc i festa és en qualsevol civilització un fet comú i ancestral. Els nostres avantpassats ben segur que aprofitaven aquests dies per xumar més mesclat del que els calia, tocar popes novelles, vetllar i riure, si fa no fa tant com ara. Que s’hagi canviat la jota pel ‘reggaeton’ i l’estira-corda pel Holi multicolor, és una qüestió simplement modal, fruita del temps, pecatta minuta.

Pretendre que els joves d’avui es diverteixin com ho feien els seus repadrins no té sentit. En primer lloc, perquè els nostres jovencells no viuen, mengen, pensen, senten, aprenen, estimen... com ho feien els seus ascendents; però, sobretot, perquè ser jove porta implícit la recerca d’un camí propi, i aquest, per definició, sol ser distint del que els adults proposen.

Actualment els lligams familiars que molts de nosaltres teníem amb la pagesia són inexistents. Per tant, els nostres joves es crien com a urbanites, fora cap tipus de relació amb la terra. Collir tàperes, tomar ametlles, aixecar garroves, xapar albercocs, sembrar i segar, fer somada, munyir, tondre, emmorcar... no eren activitats alienes a la joventut fins fa poc temps, sobretot en els pobles. Ara ja no és així, la baula s’ha romput, la gent interactua amb foravila igual que ho faria amb un parc temàtic, sense respecte ni estimació, sense arrelament. Les nostres arrels han begut i beuen, d’una saviesa pagesa i real, aferrada al territori, que no podem deixar caure en l’oblit, perquè, com és ben sabut, només s’estima allò que es coneix.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF