El ball de les polítiques públiques i el català

PalmaLes fites cabdals respecte al règim jurídic de la llengua catalana a les Illes Balears són l’Estatut d’Autonomia de 1983; la Llei de Normalització Lingüística (LNL) de 1986, aprovada per unanimitat; l’anomenat ‘Decret 100’ de 1990, que regula l’ús de les llengües oficials a l’Administració de les Illes, i la reforma estatutària del 2007, entre d’altres. Aquestes normes proclamen que el català és la llengua oficial, pròpia de les Illes Balears, i que s’ha de normalitzar, que ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament i la llengua usual en les emissores de ràdio i de televisió autonòmiques. En efecte, segons les normes de màxim rang, la llengua catalana té el caràcter d’idioma oficial i tothom té el dret de conèixer-la i usar-la.

Segons l’Estatut del 2007, “les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes [...] i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües -el català i el castellà- quant als drets dels ciutadans” (Art. 4.3 de l’Estatut). El model que es deriva de tot aquest dispositiu jurídic és que, en primer lloc, la llengua catalana, a més d’oficial, és la llengua pròpia de les Illes Balears; en segon lloc, aquesta llengua s’ha de normalitzar i, com a conseqüència, protegir, afavorir, emparar o defensar; finalment, els catalanoparlants han de tenir els mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants. Això significa que les institucions haurien de desplegar una acció política i unes polítiques públiques per tal de fer-ho realitat.

Segons la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, el text del 2007 fa una gran aportació en matèria lingüística, “i més tenint en compte que es va aprovar durant el govern del Partit Popular amb majoria absoluta”. No obstant això, hi afegeix que “cada administració ha anat aplicant les normatives segons el seu color polític”.

Bartomeu Colom, jurista i professor titular de Dret Administratiu de la UIB, és poc optimista i afirma que les polítiques que impliquen la norma estatutària no s’han duit a terme o, com a molt, s’han realitzat accions puntuals i desconnexes. Segons Bartomeu, això es tradueix en el fet que qui vol usar el català té menys drets lingüístics que els qui volen usar el castellà. La reforma de l’Estatut del 2007 ha mantingut el model anterior i no ha estat aprofitada per avançar. A més, la Constitució configura un model asimètric en favor del castellà, lamenta Colom.