Carta a Carme Chacón: 'Fora de lloc, fora de temps'
L’espai i el temps, les dues coordenades que tenim per estar situats en el món. Espai: quin és el seu espai, ara, senyora Chacón? No acaba d’encaixar ni a Barcelona ni a Madrid, i ja ha assajat noves vides a Miami. I el temps: la por que, sent tan jove, el seu ja hagi passat.
Viu una situació política complicada, perquè tant ha d’anunciar la seva presència com la seva absència. I la notícia la rebem amb la mateixa sorpresa, és igual que es quedi com que se’n vagi. Tot això perquè ja fa temps que ningú no sap on és, segurament ni tan sols vostè mateixa acaba de trobar la seva ubicació. ¿Ve o se’n va? ¿És a les acaballes de la seva carrera política o continua alimentant el somni de ser la catalana que manarà a Madrid, d’esdevenir la primera dona que un dia presidirà el govern espanyol?
Potser l’origen de tot plegat l’hem de buscar el 4 de febrer del 2012, el dia que perd les primàries contra Pérez Rubalcaba per liderar el PSOE, per només 22 vots de diferència. Quan toques l’objectiu amb la punta dels dits i se t’acaba escapant, és possible que no se’t torni a presentar una altra oportunitat com aquella. I vols i dols. I hi ets i no hi ets. I et veus prou jove per aspirar a tot, però també massa cansada per superar els obstacles que, de sobte, se t’han començat a interposar en una carrera que semblava meteòrica.
El seu currículum brillant i precoç és a l’abast de molt pocs polítics. Vicepresidenta del Congrés, ministra d’Habitatge i de Defensa, candidata d’un PSC que, a les eleccions generals del 2008 -com recordava ahir David Miró- va treure 1.689.911 vots, 60.000 més dels que ha aconseguit ara Junts pel Sí. I, en canvi, la sensació que ens arriba en les seves aparicions és la d’una certa malenconia per allò que hauria pogut ser. L’eterna promesa, la candidata de futur, percep, des de fa una temporada, la incomoditat de viure fora de lloc i fora de temps.
El resultat és que ara mateix els seus 45 anys semblen més l’edat política que la biològica. La seva imatge ha quedat lligada al passat d’un partit socialista que ho va ser tot, però que no sabem quin futur li espera. “La niña de Felipe”, com es va proclamar vostè; la germana preferida de Zapatero, la noia Erasmus del PSC a Madrid ha deixat enrere els anys d’esplendor i busca retrobar un camí, un lloc a la vida, que li permeti tornar-se a sentir segura de les seves capacitats.
P.D. Un altre dia ja parlarem de per què, en la família catalana d’opinadors polítics, tanta gent diferent sembla que li tingui tantes ganes. ¿És perquè només se la veu d’elecció en elecció o també hi ha influït el fet de ser dona i jove i preparada?
