Zelador, guardamolls, Policia Portuària: l’evolució dels agents de l’ordre als ports

PalmaEl seu és un dels oficis bàsics i característics de tota instal·lació portuària. Fins i tot el seu nom ha anat evolucionant a mesura que ho feien les instal·lacions, cada vegada més grans i tecnificades. Foren zeladors, guardamolls i ara són Policia Portuària.

Xisco Aloy ha servit al cos durant els darrers 37 anys. Actualment prejubilat, recorda perfectament el dia que s’hi va posar per primer pic, llavors com a guardamoll: l’1 d’agost de 1980.

“Com a guardamolls, teníem la funció específica, ja ho diu la paraula, de guardar molls”, recorda. “Ja podia ser guardar consignes, les línies de track del moll... Teníem el control de tota la zona portuària, que era molt més petita que tota la que tenim ara”, afegeix. Quan se li demana com ha canviat l’ofici des que va començar, rebufa i riu. “En aquell moment, es feia feina de manera molt precària, no com ara, que tenim tots els avanços”, assegura. “Abans era tot manual... i visual. No teníem ni walkies per comunicar-nos. Tot havia de ser de boca a boca, no teníem res més”, afegeix.

A peu i a ple pulmó

A principis dels 80, caminar i caminar pel moll “fes fred o calor” era la seva ruta diària. Les dimensions eren molt més reduïdes que les actuals però, llavors, encara els tocava controlar el passeig Marítim, ara competència de la Policia Local de Palma. “Fins al cap d’uns anys, no vàrem disposar d’un cotxe. Teníem les cames ben fortes, aquells temps”, destaca.

Tot i així, admet, “el volum de feina no tenia res a veure”. “Abans, era un milió per cent menys”, diu rient. Recobra el posat seriós i recorda el volum de trànsit que hi havia quan entrà. “Ens arribaven els vaixells normals de càrrega, un creuer de Pasqua a Rams, però res més. Ens dedicàvem més al que eren els vaixells de cabotatge i els Trasmediterránea que hi havia aleshores que feien la línia regular entre les Balears i la Península”, afegeix.

“Ara ens arriben entre 500 i busques de creuers anuals, més tots els vaixells normals de cabotatge, més els de pesca, més les línies regulars de transport. Tenim un volum de feina que no té res a veure”, conclou.

No és només qüestió de números, sinó també de mida: “Abans, venien els canguritos, que et duien 50 camions... Ara te’n duen 150... S’ha triplicat tot. Abans, venien potser 4 o 5 vaixells i ara te’n venen 10. Abans, et venien amb 4 contenidors i ara en contenidors no ve res, sinó que ve tot en aquests vaixells tan enormes; n’hi ha que et duen 3.000 metres lineals. N’hi ha que ara són 2.100, 2.200 metres lineals... Són dos quilòmetres i mig de camions un darrere l’altre, a una mitjana de 18-20 tones de mercaderia neta... és una autèntica barbaritat. I no parl de quan vaig començar, sinó de fa 25 anys ençà”, subratlla.

El que més creixement ha experimentat, però, han estat els creuers. “Ja t’ho he dit. En un principi, en venien un parell a l’any. Ara, 560 en un any. Aquest mes de setembre, crec que en venen 73 i ja en reserven per al 2019 i 2020. Això requereix una planificació brutal”, assegura davant alguns dels companys del centre de control (on ens concedeix l’entrevista) que assenteixen en silenci. El centre de control, precisament, podria ser la metàfora perfecta de l’evolució de l’ofici.

Una sala on es veu tot

De veure’s obligats a trescar cada pam del moll, els policies portuaris poden controlar, des de Palma, qualsevol incidència en els cinc ports de titularitat estatal que gestiona l’Autoritat Portuària de les Balears (APB). Aquest sistema va entrar en funcionament a finals de la dècada dels 90, indica Aloy. “Això ens va venir molt gros”, recorda, “perquè ho havies de controlar tot i tenir gent especialitzada que va haver d’anar a fer uns cursos a la Península per poder estar ben informat de com havia de funcionar tot això”, afegeix.

“Amb les càmeres, tenim controlat cada centímetre del port. Si una persona hi entra per qualsevol circumstància, se la detecta. I després, és clar, nosaltres n’estam pendents. Si hi ha càmeres, ens diuen que hi ha un intrús, directament se’l detecta, s’hi envia la patrulla i se’l controla, se’l treu fora o se’l retén i es crida la Policia Nacional o la Guàrdia Civil”, explica. La Policia Portuària –subratlla– té potestat per retenir, fins i tot per emmanillar, però immediatament ha de contactar amb els cossos de seguretat de l’Estat.

El centre de control no és l’única especialització concreta que s’ha anat generant en el cos. “Hi ha la Policia Portuària pròpiament dita, que és la de vigilància; la d’Estacions, que patrulla per tot el moll, i després hi ha els que estan a Mercaderies i que són els que controlen tot el que ens entra com a mercaderia dins el port de Palma. Després també n’hi ha uns que estan a Concessions, uns altres que estan a Club de Mar, uns que estan a l’STP. Hi ha diferents persones amb diferents maneres de fer feina”, explica.

Al centre de control també es planifica el dia a dia de les instal·lacions. En unes pissarretes que hi ha col·locades en un dels laterals de la sala, es van posant reproduccions dels vaixells (la majoria personalitzades) sobre l’espai que ocuparan l’endemà. Sense aquesta previsió, i amb el volum de trànsit que gestiona, el moll seria ingovernable.

De tots colors

No hi poden faltar les anècdotes. En 37 anys, Aloy les ha vistes de tots colors. “Quan venien els temporers, a les estacions marítimes 2 i 3, muntaven el campament amb les seves gallines, les cabres, i allà s’hi podien tirar setmanes senceres”, recorda. “Venien per la garrova o per l’ametla. Podien arribar a estar-s’hi dos o tres mesos”, assegura. “És igualment habitual qui intenta pujar al vaixell sense bitllet. Un sonat, fins i tot, s’hi va enfilar com si fos una mona”, rememora, somrient.

De moments durs, també n’hi ha, òbviament. En tres dècades i mitja, l’ofici l’ha obligat a presenciar incidents fatals. “Fa 20 anys, ens va caure una grua al moll Vell i hi va haver desgràcies; i no fa tant, set o vuit anys, va venir un cap de fibló, va desenganxar la passarel·la mòbil i varen caure tres persones a la mar”, recorda. Amb tot, subratlla que, d’ençà d’aquell accident, es varen instal·lar uns nous pilons de molt tonatge “que no crec que pugui moure ni un huracà”. Són mals tràngols que han servit per fer les instal·lacions portuàries de cada vegada més segures, afirma amb la satisfacció del deure complert. Un deure al qual ha dedicat mitja vida.