AUTOPISTES D’EIVISSA: UNA HIPOTECA A L’OMBRA

“Totes les capes socials es van alçar”

La Plataforma Antiautopista d’Eivissa va treure al carrer una cinquena part dels habitants de l’illa

La ferida que les autopistes van causar a l’illa continua oberta i, tanmateix, el model de mobilitat continua vigent. Amb motiu d’això, Eivissa acollí una de mobilitzacions més multitudinàries de les que s’hi han vist, recorda Neus Prats, una de les cares més visibles del GEN-GOB. El 17 de febrer del 2006, 20.000 persones sortiren al carrer. És una xifra elevadíssima, tenint en compte que a la pitiüsa major residien, aleshores, uns 100.000 habitants.

Mobilitzacions importants

“El projecte era tan desmesurat que va motivar mobilitzacions molt importants”, explica Fanny Tur, una de les portaveus de la Plataforma Antiautopista d’Eivissa. “Fins i tot va aixecar ciutadans que mai no havien anat a una manifestació, alguns dels quals cada matinada assistien a les concentracions que tenien lloc per defensar les finques i solidaritzar-se amb els expropiats, persones tant d’esquerres com de dretes”.

La plataforma celebrava assemblees i reunia veïns i afectats per les expropiacions, així com persones que, simplement, estaven en contra del projecte. Els grups ecologistes encapçalaven la resistència, encara que la ‘lluita antiautopista’ va reunir col·lectius de tota mena: l’Institut d’Estudis Eivissencs, els Amics de la Terra, associacions de veïns o, fins i tot, algunes associacions de pares i mares d’alumnes. Cal recordar que van col·locar una planta asfàltica a 50 metres d’un centre escolar, sense cap estudi previ d’impacte ambiental.

Segons explica Tur, els dirigents polítics “van pensar que els ciutadans no s’aixecarien, ja que suposadament l’esquerra estava en estat de xoc per haver perdut les eleccions”. Tot i que van emetre’s més de 500 expedients d’expropiació, “no van preveure la magnitud de la resistència”, afirma. Aquest moviment, però, “no va néixer de l’esquerra, sinó de totes les capes socials i va ser absolutament transversal i espontani”, hi afegeix.

Des de la plataforma, s’organitzaven guàrdies i resistència pacífica a les finques que havien d’expropiar. Quan els afectats ho demanaven, els membres reclamaven els papers i exigien que estiguessin en regla, tot i que no hi estaven en molts casos.

Ca na Palleva, una casa pagesa de 200 anys que el projecte volia eliminar, va esdevenir un dels centres neuràlgics de la resistència. S’hi celebraren recitals poètics i concerts de Joan Moreno, Gerard Quintana o Carles Garrido. “Va ser una lluita prenyada de mostres culturals”, explica Joan Carles Palerm, president del GEN-GOB. Al Claustre de l’Ajuntament se celebraven subhastes d’obres d’art que propietaris i artistes donaven en benefici de la causa. El moviment va rebre el suport des de tots els àmbits i fins i tot des de fora l’illa, com els casos de Julio Anguita o Gaspar Llamazares.

Pressions

Per altra banda, segons explica Tur, hi havia “molta pressió” perquè tot això no transcendís als mitjans. Assegura que el canal de televisió IB3 enviava els seus periodistes a gravar les mobilitzacions, encara que després no s’emetia gairebé res.

Els membres de la plataforma van alçar la veu a les sessions de la comissió d’investigació sobre les autopistes d’Eivissa que van tenir lloc al Parlament. Allà, una de les expropiades, Maria de Cas Puig, va explicar que va assabentar-se que havia d’abandonar casa seva quan les excavadores i els antiavalots la feien fora de casa. “Molta gent va perdre la fe en tot”, comenta Prats. Allò va ser una “barra lliure d’absoluta impunitat”.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF