CONVERSES SUSPENSIVES...

Tina Codina: "La cultura té un poder transformador, però no l’aprofitam"

Gestora cultural, agitadora, connectora d’idees disperses... 

Estudià Història de l’Art i Fotografia a l’Escola d’Art i Disseny. Un erasmus a Roma la va inspirar i una beca de la Fundació La Caixa la va unir a Magdalena Brotons i Mari Pau Ruiz. De la conjunció d’aquestes ments va sorgir Tres Serveis Culturals. Quan Brotons va deixar el col·lectiu per impartir classes a la UIB, Codina i Ruiz es demanaren què havien de fer. La resposta va ser continuar endavant i encara hi són, esprement la cultura en permanent mutació des del mutant barri de Canamunt. Quan van començar a dedicar-se a la gestió cultural, aquest concepte encara estava per definir. De fet, segons a qui ho demanis et dirà que “a Palma la gestió cultural és Tina Codina”.

Les gestores culturals feis allò que els polítics no saben fer?

Feim de pont entre el públic i els creadors i les administracions, perquè la vessant burocràtica d’aquestes darreres s’ha d’entendre. Moltes vegades feim també el paper de mediadors... pràcticament de traductors.

Ajuntau idees... Feis confluir projectes que moltes vegades tenen orígens molt diversos...

De fet, aquest paper de mediadores que et coment té molt veure amb això. Tocam totes les disciplines, no ens especialitzam en cap en concret; per tant, feim d’enllaç i aquesta és la part interessant de la nostra feina.

Parlam d’un projecte que vàreu liderar, amb Miquel Ferrer, i que és un exemple de cultura ‘alternativa’ i també d’èxit: Cultura a casa... Va sorgir enmig de la crisi, quan totes les aixetes institucionals s’havien tancat, va arrelar i es va acabar...

De vegades necessitam fer projectes experimentals, que serveixen de laboratori. En aquest cas va ser una pulsió, perquè hi havia molts pocs projectes en marxa, però també volíem provar com funcionava la participació del públic, fins si tot si era capaç de gestionar el seu propi projecte cultural. L’objectiu era fer una cosa petita, tant que vàrem optar per espais domèstics. Un pic finalitzada la segona edició, ens apartaren perquè el públic agafàs el relleu.

I no ho vàrem fer...

Trob que després van sorgir projectes que begueren de les fonts de Cultura a casa... mutacions d’aquell experiment. De fet, m’agrada deixar projectes a un punt determinat perquè algú els agafi i els dugui cap a una altra banda.

Des de la incomprensió, per què no vàreu continuar gestionant el CAC Ses Voltes si sembla que l’Ajuntament no tenia un pla B?

Va ser una qüestió administrativa. El contracte de Cort amb nosaltres era de dos anys no prorrogables.

El CAC ha estat un exemple de cultura participativa?

Sí. El projecte, en conjunt, es va definir amb la participació de creadors i col·lectius de distintes disciplines. Es varen crear dinàmiques molt interessants. Encara ve gent aquí (a Tres Serveis Culturals) a demanar-nos: “Com es pot fer això?”.

També és un paradigma de mala gestió pública de la cultura...

És molt difícil fer feina així, amb aquesta alternança política que implica que cada quatre anys tot canvia. Les polítiques culturals haurien d’anar més enllà dels canvis polítics. És necessària una continuïtat que ara no existeix.

La cultura alternativa només ho és quan es mou en els paràmetres de la marginalitat?

I què és cultura alternativa?

Supòs que és aquella que no trobes gairebé sense voler, aquella que has de cercar per circuits no oficials, aquella que arrisca en els processos i els resultats i que ha de cercar vies imaginatives per mostrar-se, que requereix un cert esforç per part del públic...

Idò ara per ara seria pràcticament tota... Les fronteres entre la cultura alternativa i l’oficial són difuses. Què és l’establert? Què és cultura institucional? Què és mainstream? No ho sé, trob que se li ha de dir ‘cultura’ i punt. Jo som més d’anar fent.

Amb la cultura es pot canviar un barri i vosaltres heu contribuït a millorar Canamunt, però, sense voler-ho, també a gentrificar-lo...

I tant. Quan vaig escoltar la tesi de Marc Morell sobre la gentrificació... Després m’he estimat més no fer res. És dur, però això també ens recorda la part positiva de tot plegat: la cultura té un poder transformador. El problema és que no l’aprofitam.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF