Anys i panys veient la terra malmenada, com claven baluernes com estaques a cada pam de territori; com li esbatussen la fesomia, com li parteixen les celles, li trenquen la cara. A cada jorn, sabent-li menys alguna arruga de les que havíeu anat solcant amb els teus; a cada jorn, essent l’arruga el tresor més venerable.
Dia rere dia, t’esforces a apamar novament el seu rostre, llepant-li les nafres, revisant l’estimar a través del record i empenyent-lo a fer-se amic de les ferides, a cicatritzar-les.
Però la mar s’ho empassa tot. Primer engolí el darrer reflex ataronjat de la Seu, abans que el ciment comencés a aixafar-li l’ombra i ella perdés el mirall que tant l’afalagava. Després, batallà cada guspira de cristall ensangonat que li enviava la caserna de la Llum, un mort a frec de les onades. I avui ha de prendre l’alenada per entre els solcs d’allò que en diuen un Palau i que, als teus ulls, ara no és més que un cementiri de prepotència de dimensions imperialistes.
I tu, ésser humà, habitant de la Ciutat, no t’hi plantes com els fassers amb una arrel que no s’arranca i dius que no. Ni reprens la força del foner i destrueixes la ignomínia; car aquests temps ja són uns altres, i l’enemic ha demostrat ésser també una cosa humana: voler crear, voler parir, voler deixar un senyal al cos de l’estimada, Palma.
L’amor és aquella cosa humana incapaç de mutar amb el món i adaptar-se als canvis que sofreix. I tu, ésser humà, habitant de la Ciutat, tan animal, repetitiu, acostumat, perilles solament per ell: l’obsessiu afany de construir quelcom de bell o ésser-ne part.
La bellesa, de tan humana, és una bestiesa.
Així, cada matí lluites per tal que Palma romangui com te l’has estimada, car has entès que és sols així com seguirà essent teva i de cap altre. Perquè tu, ésser humà, habitant de la Ciutat, no t’atreveixes ni a pensar a desaparèixer i ets conscient de com, cada vegada que li surt una nova piga, o li cremen una antiga verruga o li arranquen un pèl de cella, un bocí de tu mateix ja no podrà explicar-se en futur.
L’eternitat de la bellesa, com la de l’ànima humana, només s’esdevé si allò bell viu més enllà de les coses que ho contenen. Cal dir el banc on vàrem perdre la vergonya; l’ombra on vam descobrir el primer pecat; el cine on entràvem sense una entrada; el nom del bar on ens serviren sense carnet; l’arbre o estàtua o paret on vam marcar aquella fita; el carreró o la portassa on hi hagué sang; el raconet on anàvem a riure tantes estones... Cal dir el nom de les coses, perquè perdurin, només.
I tu, ésser humà, habitant de la Ciutat, has après també a dir el nom d’allò infame. T’has fet capaç d’amar la lletjor imposada i ara la vols; no t’has deixat vèncer, t’has fet teva la caserna de la Llum a través de cançons i petons furtius davall la seva ombra daurada. I t’acontenta saber que hi serà, almenys, mentre tu també existeixes, encara.
Però la mar s’ho empassa tot i, a la seva fonda immensitat, hi ha d’haver restes de tota la lletjor que hi aboquem i de tota la bellesa que hi naufraga. I si ara l’univers s’hi replegués, no podries tornar a viure a la Ciutat romana, o a la dels àrabs, o la de les talaies perquè no, no existeixes a cap d’elles: cap d’elles no és la teva Palma.
Qualque dia seràs Charlton Heston i, a les acaballes del món, quan ja no recordis de què anava la vida ni qui érem o què hi fèiem, l’edifici de Gesa t’obrirà els ulls.
