“S’ha fet justícia massa tard, però se n’ha feta”

Palma"Per mi, s’ha fet justícia massa tard, però se n’ha feta”. Quan Jaume Capó va ser assassinat a mans del franquisme, la seva filla, Catalina Capó, tenia vuit anys. “Ara som molt major i no crec que pugui anar a recollir les restes de mon pare, però finalment han dignificat la seva memòria”. Amb la intenció d’homenatjar Jaume Capó, Joan Pons i Payeras, capellà de Búger, va reflectir la seva trajectòria vital en un llibre dedicat exclusivament al seu record: Jaume Capó Amengual de ca s’Home de Búger (1897-1937). Desenterrat de la fossa de Porreres. Un fred dia de gener de 1936, quatre falangistes armats amb fusells tocaren a la porta de casa mentre gaudien d’un dinar en família. “Has de venir amb nosaltres”, etzibaren al pare. Capó, en silenci, va besar la seva filla i partí. Aquella va ser la darrera vegada que Catalina va veure son pare, que ha recordat sempre com un “republicà d’arrel” i pare entregat. Abans d’esclatar la guerra, Jaume Capó duia la seva filla a la Fira del Ram, on hi havia un gran tobogan. Tots dos hi pujaven i lliscaven pendent avall. Catalina rememora, un per un, els escenaris que va compartir amb son pare. També evoca amb nitidesa el pont del tren, prop d’on vivia la seva tia: “Quan érem a dalt, mon pare em deia ‘dona’m la mà’ i llavors baixàvem corrent”, explica. “Ma mare era més severa, però mon pare sempre em va tractar molt bé”.

Guardar un secret terrible

Capó va estar uns mesos tancat al castell de Bellver. El pas dels anys hi ha anat esborrant les cicatrius de la Guerra Civil, però els arcs, les columnes i les parets del castell recorden que va ser en el passat una presó militar. Cada setmana, Catalina Capó i la seva mare duien roba neta, tabac i fulles d’afaitar al pare empresonat, que acompanyava en la seva clausura Emili Darder, batle de Palma. La correspondència setmanal era l’única via de comunicació possible entre Capó i la seva família. Un dia, durant la visita habitual, els treballadors de la presó comunicaren als parents que Jaume Capó havia estat alliberat. Això figurava al registre. Però mai tornà. Un cosí seu va cercar-lo sense descans fins que un dia va advertir a la família que abandonassin tota esperança de tornar-lo a veure amb vida. L’havien afusellat a Porreres. Van haver d’aprendre a viure amb aquest secret terrible per evitar les represàlies dels franquistes, que, de manera interessada, amagaven la veritat.

“Quan ens digueren que els havien posat en llibertat, que els esperàssim a ca nostra, ens mentien”, escriu Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria Històrica de Mallorca, al llibre de Pons i Payeras. “Potser, en el moment en què anaven a morir, pensaren que un dia nosaltres vindríem a cercar-los”, hi afegeix. La vida de Catalina Capó va capgirar-se després de saber que el seu pare era una de les víctimes del franquisme. La mare, per por, li va prohibir sortir a jugar més al carrer. Al cap d’un temps, la va enviar a Moscari, on va créixer lluny de la família i els amics i on va aprendre a viure amb una gran austeritat. “Em va fer molt de mal separar-me de la meva mare”, explica. “Va ser una època terrible”, hi afegeix.

Jaume Capó