Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Roger Buch: “Les propostes del PSOE sobre Catalunya arriben 20 anys tard”

Politòleg i professor de la Universitat Ramon Llull

Roger Buch és politòleg expert en nacionalisme català i fa classes a la Universitat Ramon Llull. Ahir va visitar Mallorca per participar en una jornada de formació organitzada per les fundacions Darder-Mascaró sobre els sobiranismes com a estratègies transformadores.

Amb l’aplicació del 155, podrem xerrar d’escissions al PSOE?

L’aparell del PSC es pot sentir més o menys incòmode, però el poder que té és municipal i molts batles van deixar locals per votar o van tenir una actitud comprensiva amb el referèndum. Això pot tenir conseqüències. Caldrà veure què fa el president Montilla, l’únic senador del PSC, si vota la destitució del govern de la Generalitat. El PSIB és la part del PSOE que més ha mostrat rebuig a la violència policial, cosa que no han fet ni el PSOE ni el PSC, i tenir un posicionament monolític pot generar conflictes interns.

Com valorau l’estratègia de Podem i les forces del canvi?

Han estat molt honests. Estan contra la independència, però des del primer moment han rebutjat la brutal repressió de les llibertats que hi ha a Catalunya. És evident que, ara, la fractura entre Podem i el PSOE és abismal. A Catalunya el que més mal ha fet és la negació dels fets.

Com es manté la cohesió del bloc que va néixer l’1 d’octubre i que inclou posicionaments tan diversos?

És la pregunta del milió. La manera més fàcil de visualitzar aquesta cohesió és amb la defensa de les escoles: es va fer als petits pobles, als barris benestants i a les barriades obreres. Un regidor de Barcelona en Comú va dir que això és com el 15-M multiplicat per moltíssim i per això els esforços per mantenir-se. Els contactes entre Junts pel Sí i la CUP i amb Catalunya sí que es pot i Som en Comú van en aquesta direcció, però quan hi ha un mandat que és proclamar la independència...

Beneficia a Rajoy tenir un posicionament immobilista? És Catalunya el nou enemic?

Hi ha una estratègia de cercar l’enemic i de cohesionar Espanya, però això ha trobat una resistència que no es pensaven. Encara més, si analitzam els posicionaments europeus, veim que hi ha un trencament del discurs monolític espanyol: és una tàctica de donar copets a l’esquena però després es fa una condemna de la violència policial gairebé unànime. La capacitat de la societat catalana de resistència és la que s’ha de veure i a partir d’aquí ve una lluita que anirà per llarg.

Vivim coses ja vistes, això és una cosa nova fruit de tot un procés...?

És una cosa completament nova perquè hi ha coalicions noves. Durant la Guerra Civil, a Catalunya, als municipis rurals no hi havia unanimitat, hi havia lluita de classes. Avui hi ha moltes comarques on tant l’esquerra com els sectors més burgesos estan tots alineats amb el nacionalisme. L’estructura que queda és absolutament nova.

Si les classes populars i la burgesia estan alineats, cap a quina independència anam?

Es parla del procés constituent per debatre quin tipus d’estat volem. La pregunta és a quin país t’agradaria assemblar-te. Quan es planteja el debat es pot veure com una lluita de classes o es pot cercar el mínim comú denominador. Si es fes això, trobaríem un estat socialment avançat, però sobretot amb democràcia radical: transparència, participació ciutadana, control social de la classe política, referèndums revocatius... Aquests podrien ser els valors constitutius de la república.

Es parla de fer una mesa per a la plurinacionalitat, d’un possible nou encaix català a Espanya...

Aquesta pantalla ja està passada. S’ha demanat 19 vegades un referèndum legal i acordat, no hi ha una oferta ni federal ni confederal. Quan s’escolten els socialistes, que volen posar ‘federal’ allà on diu ‘autonomia’... Les seves propostes arriben 20 anys tard. Si les opcions fossin un referèndum, un estat federal... Hi ha politòlegs que diuen que per una petita oferta que hi hagués per part de l’Estat l’independentisme perdria la majoria, però no n’hi ha ni pareix que n’hi pugui haver. Per als catalans d’ordre, l’al·locució del rei Felip VI va ser demolidora i això va tenir conseqüències directes importants. Cada vegada és més difícil i no només perquè no hi ha resposta, sinó perquè la desconnexió mental dels catalans ja és majoritària.

Quin sentit té convocar eleccions al gener?

Bé... Això depèn de si els catalans deixen que es convoquin, havent vist com reaccionen i el que es deixen i no es deixen fer. Una cosa és el que es vulgui fer des de Madrid i una altra el que el poble català permeti. Tenim un poble que s’ha guanyat una gran autoestima i s’ha cregut que si vol una cosa la pot fer.

És una situació extrapolable, a la llarga, a altres territoris?

Tot influeix en tot. El que no sabem és en quin sentit. Les conseqüències poden ser recentralitzadores, d’empoderament ciutadà... Però això a escala europea és revolucionari perquè demostra que el ciutadà, si vol, és capaç de fer-ho tot, fins i tot allò que està prohibit. Hi ha molta gent a qui li interessa que això no vagi bé perquè, si es pot decidir sobre les fronteres, es pot decidir sobre l’energia, o que tothom canviï de banc i vagi a la banca ètica...

És per això que no hi ha hagut una resposta contundent a favor del sobiranisme?

Els estats, evidentment, es defensen, però la resposta social i ciutadana ha estat molt gran. Catalunya ha sortit a les portades dels grans mitjans internacionals. Tenim l’opinió pública a favor i es va veient que hi ha sectors que no són els països que hi estan a favor, però cap estat reconeixerà Catalunya abans que es declari independent.